Un diari i diverses llibretes revelen el Juan Marsé més corrosiu

 

Que Juan Marsé va ser un inconformista era una cosa conegut. Però el descobriment del seu diari de 2004 i de diverses llibretes amb apunts presos tal com raja revelen, com diu Ignacio Echevarría, una naturalesa "vidriòlica". Lumen els ha publicat amb el títol de "Notes per a unes memòries que mai escriuré", certament molt encertat perquè Marsé mai va arribar a fer-ho i fins i tot en la redacció d'aquests textos que ara es donen a conèixer dubte una i altra vegada sobre la seva utilitat. Que la té, certament perquè exhibeixen les anfractuositats d'una personalitat summament complexa.

@Editorial Lumen

Hi ha un aspecte de caràcter molt personal en el qual Marsé s'esplaia sobre l'entorn familiar en què es mou, amb reiterades referències a la complicitat que estableix amb el seu nét Guille. També l'home hipocondríac, preocupat per una salut que comença a ser trencadissa i preocupant, que gaudeix del paisatge que l'envolta, especialment quan està a Calafell i que manté una particular obsessió per anotar la meteorologia dels dies, amb especial èmfasi en xàfecs i / o tempestes.

Apareix, per descomptat, una i altra vegada l'escriptor que va anotant el desenvolupament dels seus projectes i tracta de combinar aquest quefer forçosament sedentari amb la seva afició per la natació, sempre insatisfeta per mor de les circumstàncies ( "escriure i nedar, la combinació perfecta ") Descriu la seva rutina matinal:" em llevo a dos quarts, a les nou ja estic al carrer, em prenc un tallat a la Crema, al passeig Sant Joan cantonada València, després vaig per la Diagonal fins al carrer Sicília i pujo fins gairebé la plaça de la Sagrada Família, pas per davant de la nostra antiga casa i va recalar a la papereria-llibreria d'Ana Maria i Mar a Josep i compro El país, la Vanguardia i El Mundo (ejjj...!) i tornada a peu". I revela la importància que té per a ell l'ofici d'escriure: "L'únic camí que em porta a ser una mica diferent al pobre subjecte que sóc és el camí que condueix a la ficció a la ficció literària, a la novel·la entesa com un alleujament de la imaginació, és a dir, un ajust de comptes amb la realitat real". Perquè "la ficció no aspira a suplantar la realitat; vol representar-la, però no suplantar-la". Poc social, es nega a sotmetre a la servitud de les signatures: "Dia del llibre amb sol. No vaig a signar. És una cosa que em rebenta. Mai vaig creure en aquesta suposada comunió física, personal, entre autor i lector "i afegeix que les entrevistes només les accepta per escrit.

Aquesta idealització de l'ofici d'escriure i, sobretot, de fer-ho bé, el porta a criticar amb acidesa el muntatge del premi Planeta (al jurat del qual va pertànyer abans de dimitir indignat) i recorda "constato que a la cerimònia del Planeta ningú, ni editors , ni periodistes, parlen de literatura, només de vendes". Però en una arrencada de sinceritat reconeix compartir aquest caràcter venal quan diu "he rebutjat homenatges, sopars, invitacions, honors acadèmics. Però mai he renunciat a un premi en metàl·lic. No sóc tan imbècil". També rebutja la generalització de l'anomenada "novel·la negra", que li desagrada.

Com és ben sabut, va anar un agosarat enemic del nacionalisme català, que considera "d'allò més provincià", diu d'ERC que la seva "política nacionalista imita el pitjor esperpent" i es defineix dient que "jo em sento físicament tan català, com espanyol . Anímicament, ni una cosa, ni l'altra ". En tot cas, "Catalunya és un país que enyora un passat que no va existir mai" de manera que "em reafirmo en la meva antinacionalisme". Es lamenta que "per culpa de la llengua, la meva posició com a novel·lista no pot ser pitjor: a Catalunya, menyspreat per escriure en castellà i en el Regne no em volen perquè sóc català. Així doncs, sóc fronterer què més pot desitjar un escriptor? ".

Però el més explosiu és el vidriol que administra sense taxa sobre molts coetanis, en particular escriptors, periodistes i gent de cultura. Així Llindar ( "hereu de les normes de la dreta més casposa d'aquest país, vanitós, gilipolles, la prosa quincallera del qual només entabana pedants i esnobs"), Juan Manuel de Prada ( "rosegaaltars, aprenent de fatxa, el periodista més abjecte i miserable "), Isabel Clara Simó (" bruixa "), Baltasar Porcel (" xoriço, la seva prosa és un insult "), Fonts (" sovint pixa, mamarratxo "), Juan Goytisolo (" trepa "), Luis Goytisolo (" massa plomes per tan petit paó "), Cela (" bon prosista però novel·lista paraulós i mediocre i ciutadà detestable, arribista sense escrúpols, indesitjable subjecte "), Carme Riera (" quina mala sort estar assegut al seu costat ... "), Rahola ( "paradigma de l'oportunisme periodístic i el desvergonyiment intel·lectual catalanufa i patriotera"), Núria Amat ( "pastissera de les lletres"), Alex Susanna (s'enfila cultural), Tàpies ( "es creu la Patum de l'art actual quina oncle plasta!"), Mascarell (trepa polític, hipòcrita, analfabet), Sostres i Trallero (ximples il·lustrats), Candel ( "xarnego ensinistrat, agraït a Catalunya, a la Generalitat" a què contraposa amb el Pijoaparte "el xarnego irreductible") i fins i tot Vázquez Montalbán, a qui critica perquè el detectiu Carvalho és "un recurs que se li presenta a Manolo per exposar la seva ideologia").

Dels polítics, els més malparats són Carod Rovira ( "carallot", pobre home... impresentable ... perillós, imbècil, carcamal") i Aznar ("el polític més imbècil que ha donat aquest país"), encara que també rep Pablo Iglesias (del que recorda un acte de contrició que qualifica com "la cosa més desvergonyida i grotesca que he vist fer a un polític en molt de temps") i, en fi, es recorda de Pep Guardiola ("ximple de solemnitat").

Alguns se salven: Ridao (intel·ligent, divertit, molt ben informat i una mica tafaner "), Rovira Beleta ("millor que Saura") o Francesc de Carreras (" l'únic que diu i escriu coses sensates i raonable sobre l'independentisme català") i adverteix Pérez Andújar que "corre el risc de convertir-se (deixar-se convertir) en el xarnego domesticat a la manera de Francesc Candel".

"El pitjor de viure molts anys és que tens temps de penedir de moltes coses" indica, sense que això permeti endevinar que ho hagués fet de les seves venables. Finalment, intuint un final que presumeix no llunyà, renuncia als fastos dels comiats i revela la seva humilitat: "No vull, quan em mori, ni cerimònia, ni tomba, però d'haver volgut ambdues coses el meu làpida seria Per in sóc el escrit invisible que sempre vaig voler ser".