Shakespeare i Brecht al Teatre Romea

El rei Lear - Pau-Ignasi de Dalmases

Els clàssics, són per a qualsevol director teatral, com els monòlegs per als intèrprets: una prova de foc. No és fàcil fer digeribles a un públic d'avui aquells drames dels segles XVI i XVII en què intervenien nombrosos personatges i es desenvolupaven en tres o més actes. Tot això sense comptar que el llenguatge, els sentiments i les reaccions es manifestaven de forma ben diferent a com ho fem ara mateix. No obstant això, en aquelles obres subjacents temes i personatges intemporals que, despullats de la superficialitat de les formes i el vestuari, són expressió d'un esperit humà que no ha canviat al llarg dels segles. S'ha, això sí, de prescindir del que és accessori i traduir o adaptar el llenguatge, el ritme i l'escena perquè el espectador contemporani gaudeixi com ho feien els que anaven a veure aquelles obres en les corralas.

Tot fa pensar que Ricardo Iniesta és un professional valent. Ho ha demostrat al llarg d'una brillant executòria professional encatifada de projectes arriscats, com quan es va proposar dirigir "La casa de Bernarda Alba" amb vuit dones d'ètnia gitana. Fundador de la companyia Talaia, que ha recorregut nombrosos països, s'ha assentat amb els seus artistes durant una brevíssima temporada al teatre Romea per oferir dues de les seves produccions: "El rei Lear" de Shakespeare i "Mare Coratge" de Bertolt Brecht. Dos clàssics, sens dubte, un modern i l'altre, contemporani. Dos nous reptes.

En el primer, el comediògraf de Strafford on Avon va voler tractar les relacions familiars en què, sota l'aparença d'un amor que és fruit de la consanguinitat, estan per sota molt sovint decisions desencertades delos progenitors i passions, interessos i ingratitudes per part de alguns - no tots- descendents. La versió de Shakespeare -i diem versió perquè de la història o llegenda de Lear va haver-hi relats precedents- es desenvolupava en cinc actes que Iniesta ha convertit en un sol d'una mica menys de dues hores de durada. A "Mare coratge" de Brecht, un debel·lador de les guerres i els enfrontaments armats, va voler criticar -situant l'acció dramàtica en la guerra dels trenta anys- els interessos bastards de caràcter econòmic que s'oculten després dels combats i en els quals gents desaprensives es beneficien del conflicte mentre els combatents es juguen la vida en els camps de batalla.

Iniesta ha hagut de reelaborar els textos originaris i els ha transformat en dos muntatges arriscats en els quals els nou intèrprets que intervenen han de exercitar una sorprenent versatilitat interpretativa. D'una banda, narrant textos que en tots dos casos són desapacibles, estripats i feridors. També cantant quan s'escau i, en tot cas, movent-se per l'escenari amb una soltesa coreogràfica que no està exempta de gestos i accions arriscades i fins i tot violentes, el que els exigeix un extraordinari esforç físic. A més, han d'exercir de encarregats de material de l'espectacle i, per tant manejar, traslladar, col·locar, de vegades fins i tot maltractar els succints elements escenogràfics -un carro en "Mare Coratge", nou taules baixes allargades en "El rei Lear" - en un joc escènic complicadíssim però que s'executa amb precisió matemàtica.

Dos espectacles rotunds, capaços de crear desassossec però, alhora, de meravellar a l'espectador.