"Des del país dels blancs": el testimoni d'un jove que va arribar en pastera i va ser acollit per una família barcelonina

 

Diu el Talmud que "qui salva una vida, salva la humanitat sencera". Tots ens apiadem quan veiem per la televisió l'arribada de pasteres amb emigrants que arriben mig morts, si no morts a seques, homes i dones que fugen de l'opressió, la pobresa i la vida sense horitzons i als que acollim a disgust per intentar tornar-los el més aviat possible als seus llocs d'origen. Jo mateix vaig tenir ocasió de conèixer un cas concret, el del meu amic Gausú, que va arribar a Canàries en una pastera a la deriva, després de set dies de viatge des Nouadhibou, els tres últims sense menjar, ni aigua i als què els seus cosins de Espanya no van voler acollir amb l'excusa que "no entenien el seu idioma".

Una peripècia semblant va ser la que va viure Ousman Umar, que va sortir d'un poble de Ghana sent adolescent i va aconseguir entrar a Espanya després d'haver donat voltes durant cinc anys per diversos països d'Àfrica. Va desembarcar a Fuerteventura i va aconseguir arribar a Barcelona, on va haver de viure al carrer. Fins que va trobar la Montse, que tampoc parlava el seu idioma, però es va apiadar d'ell. El va convidar a esmorzar i li va donar el seu telèfon. Que, quan va comprovar que no tenia altra sortida, va acabar utilitzant. Montse i el seu marit Armando el van acollir a casa, el van convertir en el seu quart fill -ja en tenien tres- i el van ajudar a llaurar-se un futur i tenir una carrera i Ousman és avui un home conegut que dirigeix una ONG.

El relata el propi interessat en un llibre titulat "Des del país dels blancs" (Plaza i Janés) en què aquest home, fill d'un xaman, que ha tingut tres mares (la seva biològica, que va morir en néixer ell, la tia que el va criar i la seva mare espanyola) descriu la duresa de la seva experiència personal esquitxada de moments difícils, però també d'anècdotes fascinants, com quan va descobrir que "la màgia es ven en pastilles", que en el nostre món les mascotes reben molt sovint un tractament millor que els éssers humans o que la nostra visió de la naturalesa roman oculta després del formigó i el vidre. Va comprovar que a Espanya subjau un racisme latent, que en realitat és expressió de la por o la ignorància del desconegut (i proposa evitar eufemismes que en realitat són menyspreadors, com dir als negres "gent de color", perquè és que potser els «blancs» són -som- incolors o transparents?)

Però potser el cop més traumàtic va ser quan, quinze anys després d'haver sortit del seu país, va tornar i va comprovar que "a Ghana hi ha gent que ja no em crida« negre », em diu« blanc ». I això que el color de la meva pell, evidentment, no ha canviat. Però hi ha coses que sí que han canviat, i molt ... d'on sóc? És una sensació una mica estranya perquè, d'una banda, per la part física i burocràtica, ets ghanès, t'has criat allà, tens el passaport, però de l'altra, la part cultural i emocional, ja no ets completament ghanès, sobretot per el xoc que sents a el tornar; ja no penses igual, ja no et sents igual, ja no veus la vida mateixa... et converteixes en una persona nova, ja no pertanys a el lloc de què provens, però, en el fons, tampoc a el lloc on vius. És com si t'haguessis quedat a mig camí entre dos mons, ja no pertanyessis del tot a cap dels dos". És a dir: "Jo ja no era d'allà... aquest turista ara era jo".

Malgrat això, no ha volgut oblidar les seves arrels. Conserva el seu passaport ghanès, encara que podia haver obtingut l'espanyol. "No ho vull. Crec que quan em calia era quan estudiava a la universitat, quan necessitava beques i no vaig poder obtenir-les. Em va costar molt pagar tot allò. Ara, si agafo el passaport espanyol hauria de renunciar al ghanès, perquè no puc tenir doble nacionalitat. I ara no em ve de gust renunciar a les meves arrels. Qüestió de principis".

La vida d'Ousman ha donat molts tombs, però en el seu cas, la història té un final feliç. Avui és una persona ben situada, respectada, que coneix a molta gent important, inclòs el papa Francesc, capaç d'haver ajudat al seu germà Banasco a estudiar i fer carrera al seu poble, el que no li ha fet oblidar a molts dels seus companys d'aventura (Hassan Milo, Karim, Mustaktiru, Oluu, Jan, Abu ...) que han tingut pitjor fortuna.

De Montse i Armando bé es pot dir, d'acord amb el Talmud, que han contribuït a salvar la humanitat.