Goya: "Esperando a Godot" o el retorn dels clàssics contemporanis

@EP

"La primera vegada que vaig llegir «Esperando a Godot» no em vaig assabentar de res" confessa amb absoluta sinceritat Pepe Viyuela, un dels protagonistes d'aquesta obra teatral de l'irlandès Samuel Beckett que constitueix un dels grans autors de teatre contemporani. Una excel·lent notícia la de la tornada d'aquest tipus d'obres als nostres escenaris excessivament aferrats en aquests últims temps a comèdies intranscendents -i de vegades amb pretensions- de poc més de 75 minuts de durada. Aquesta, en canvi, arriba a les dues hores de corregut perquè, en nom de respectar la tendència imperant, es representa sense entreacte.

Antonio Simón ha estat el responsable de dirigir aquest muntatge que es presenta al Teatre Goya i en què ha comptat amb la col·laboració de l'esmentat Viyuela, Alberto Jiménez, Juan Díaz, Fernando Albizu i Jesús Lavi en els diferents personatges, mentre que Paco Azorín ha dissenyat una escenografia senzilla, però alhora atrevida i suggerent. Diu Simón que en "Esperando a Godot", un ésser no identificat que no arriba a aparèixer mai davant els captaires que diuen esperar el seu arribada, hi ha "humanitat en personatges desemparats, errants, desacoblats, que ens recorden que l'ésser humà, fins i tot en situacions molt difícils, és capaç d'aixecar-se o almenys com fa Estragó al final de l'obra, de tornar-se a posar els pantalons, que, a falta de cinturó, es lliga amb una humil corda. Un espectacle fonamentat en la humanitat i comicitat dels seus sensacionals actors, en la paraula i l'espai, en la poesia i l'humor ".

Pel director, "Esperando a Godot" és una metàfora de la comèdia humana que ens acosta a fets i situacions de la vida diària. Es tracta certament d'una obra "horriblement còmica" i una excusa per parlar de la trobada amb "l'altre" que queda molt bé enquadrada dins de les pautes del teatre que va conrear el seu autor, com són el pessimisme expressat a través de l'absurd i revestit de una pàtina tan distorsionada que sembla humorística. Tot això fa que sigui un text molt actual perquè hi ha alguna cosa menys pessimista i absurda que el present que ens ha tocat viure?

Afegim que, des del punt de vista actoral, no és de fàcil execució perquè, com ja hem apuntat, és una obra llarga i no tots els intèrprets estan acostumats a textos d'anàloga longitud. També per la seva complexitat ja que és senzill evitar que les gotes d'humor que va destil·lar Beckett en la conversa que mantenen els dos principals personatges adquireixin un to excessivament còmic. I finalment, perquè hi ha papers particularment ingrats, tal el de Juan Díaz, en el seu rol de Lucky, el criat / esclau de Pozzo, que ha de caure una vegada i una altra per terra, caminar arrossegat per una soga i rebre -figuradamente, clar, encara que molt bé simuladas- reiterades puntades en el seu ventre.

"Esperando a Godot" no serà, per fortuna, una perla passatgera en la programació del Goya perquè li seguirà "Les criades" de Jean Genet amb la qual cosa el públic barceloní podrà continuar gaudint d'obres de fust.