"Eva contra Eva" o l'enfrontament entre veterania i joventut (Goya)

Hi ha un gènere teatral de llarga tradició i en general bon resultat que és del "teatre en el teatre" i valgui la redundància. Engloba aquelles obres el contingut dramàtic -o còmic, que també pot ser- de les quals gira al voltant dels diversos aspectes, tensions, enveges, egoismes, enfrontaments, deliris, odis i afectes peculiars de les professions escèniques. Els títols disponibles són nombrosíssims, tant en teatre pròpiament dit, com en cinema i televisió. Va ser precisament a la pantalla gran on el director Joseph Manckiewitz va desenvolupar el tema d'un relat, sembla que verídic, de Mary Orr titulat "Eva al nu" aconseguint un munt de nominacions a l'Oscar gràcies a les excel·lents interpretacions de la conflictiva, però genial, Bette Davis i la no tan celebrada Celeste Holm.

Teatre Goya. @ Pablo-Ignacio de Dalmases

Amb aquests precedents, Pau Miró va tenir la idea de reprendre el tema i adaptar-lo convenientment, un quefer en general molt agraït quan un s'inspira en obres precedents que serveixen per reclamar autoria pròpia i li va lliurar el text a Sílvia Munt amb l'encàrrec que el posés en escena. Es va pensar per a això en dues actrius locals, la veterana Emma Vilarasau en el paper de Margo Channing i Nausica Bonnin per al de Karen Richards.

Per Munt "la vida és com un joc de miralls, col·locats aleatòriament. Som realment el que els altres veuen de nosaltres? Som el que nosaltres creiem que som? I quan els anys van passant, com hem d'assumir la condemna irremeiable de veuren's 'com un producte amb data de caducitat? Pau Miró posa en una partitura molt res i divertida totes aquestes preguntes, partint d'una versió molt lliure de la pel·lícula "All About Eve". Els motius pels quals una actriu pot entrar en crisi poden ser, com per a qualsevol dona, aparentment indiscutibles, però què hi ha de veritat i què hi ha de muntatge social premeditat i potser morbós en aquesta anunciada guerra generacional? Què o qui està darrere d'aquest joc devorador, on primer les criatures són ignorades per després ser engolides, fins a acabar farts de menjar el mateix? Potser les preguntes només es poden resoldre quan parlem amb algú que ens escolta en aquest univers íntim i oníric, que es produeix en el meravellós viatge inconscient de la son".

No ha de ser gens fàcil intentar competir en un mateix paper, encara que sigui en diferent mitjà -el teatre en comptes del cinema- ni més ni menys que amb la Davis, però la veritat és que Vilarasau posseeix recursos més que suficients per sortir bé lliurada de l'obstinació, com passa en aquesta comèdia dramàtica que es presenta al teatre Goya. Sap posar el to adequat en cada moment: quan convé, conciliador i temperat, en moments divertit, també despistat o desconcertat, però quan cal, sorgeix la vena violenta o senzillament turmentada al comprovar, no sense desolació, com la nena innocent que sembla que ha entrat al camerino per demanar un autògraf resulta que s'enganxa a ella com una paparra fins que descobreix les seves veritables intencions. Sobretot, a partir del moment en que l'estrella comença a no donar el perfil, si més no de l'edat apropiada.

Cal fer un esment especial de la imaginativa i alhora senzilla escenografia d'Enric Planas que amb molt pocs elements resulta polivalent i es recolza amb la incorporació d'una càmera de televisió que va reflectint la imatge dels personatges quan aquests romanen de costat o d'esquena o subratlla algunes de les seves accions externes amb imatge fílmica, una solució enginyosa i molt efectiva.

Llegeixo a la documentació que he consultat per contextualitzar aquesta obra una anècdota que no em resisteixo a portar a col·lació. Sembla que la pel·lícula de Manckiewitz va patir problemes de censura a l'Argentina de Perón per la sospita que pogués suposar una caricatura implícita de l'arribisme de què els seus enemics culpaven Eva Duarte.