Doblet teatral a la Villarroel: "Començar" i "Només vaig trucar per dir-te que t'estimo"

El teatre contemporani ha assumit algunes servituds procedents d'altres mitjans, particularment del televisiu. Una de les més importants és la durada dels espectacles. Aquelles obres inacabables de quatre o cinc actes de teatre clàssic que amb el temps van quedar en tan sols dos amb descans intermedi, han passat a la història i ara gairebé no n'hi ha que es perllonguin més enllà de 90 minuts sense interrupció. La conseqüència és que, en alguns casos, hem recuperat una antiquíssima institució del XIX: el teatre per hores. És a dir, aquells locals que ofereixen més d'una funció de poc més de seixanta minuts de forma successiva i en una mateixa jornada.

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

Bé, no hem arribat a l'excés de teatre Apolo madrileny, que durant els anys de la Restauració oferia fins a quatre funcions -la famosa "quarta", de matinada- però algunes sales barcelonines si programen dos títols simultanis. Ara mateix és el que passa a la Villarroel, on s'ofereix la versió catalana que Pau Carrió va fer del diàleg de David Eldridge "Començar" i la comèdia de Nelson Valente "Només vaig trucar per dir-te que t'estimo". La primera en torn ajustat a l'horari avui convencional, és a dir a les vuit del vespre i la segona, a les deu i quart.

Vam dir que l'obra de Eldridge és un diàleg perquè, en efecte, es tracta d'un text amb dos únics intèrprets, noia i noi, Laura (Mar Ulldemolins) i Dani (David Verdaguer), encara que potser hi hagi un altre que no té presència física, però sí figurada i molt reiterada en l'acció dramàtica, un tal Javi que és qui ha fet possible la trobada entre els dos protagonistes. Dani roman al pis de la Laura quan ha acabat la festa inaugural d'aquest habitatge i sense que se sàpiga molt bé la raó. A partir d'aquí es desenvolupa una trama en la qual els dos van descobrint els racons de les seves respectives personalitats.

Diu Carrió, segurament amb el propòsit d'explicar la intenció de l'autor, que "últimament massa coses s'han hagut d'interrompre, aturar, deixar passar, perdre, acabar... Som on som, plens de tots aquests finals. Però corren rumors, hi ha qui diu, que potser s'acosta, finalment, el principi de la d'aquesta llarga cadena de mals. No ho saben del tot, no hi ha més unanimitat, ni l'èxit assegurat, però hi ha unes quantes veus que encomanen la creença que ara és l'hora; de reprendre, d'arrencar, de recuperar, de guanyar... Ara, ja! En aquest precís instant, ara mateix. Ara, és l'hora de començar. Començar de nou. Plens de totes les ferides, els dubtes, amb el pas creuat, sense estar preparats i en contratemps si cal. Qui sap, abans de començar, si era o no el bon moment per fer-ho. Tot i que no les tinguem totes, vencent la por, encara que ens tremoli el pols de la voluntat, anem-hi".

No sé si aquesta explicació els deixarà les coses clares, que ho dubto, però la veritat és que sobre l'escenari tot discorre parsimoniosament amb un diàleg que sovint ens va fer recordar els d'Armando Matías Guiu. Observin aquest en el qual parlen els dos protagonistes:

"-Escolta, tu tens coca?

-No, no prenc. Per què? Tu tens?

-No, no, és que jo tampoc prenc"

Llavors per què ho preguntes? cal interrogar-se... Em va cridar poderosament l'atenció la funció que exerceixen els nombrosos i no sempre breus moments de silenci i em va quedar el dubte de si són fruit de la prescripció expressa de l'autor o de la iniciativa de l'adaptador i director. A destacar la llarga parrafada de la Laura, en la qual expressa amb notable fondària dramàtica i fins i tot lírica la necessitat de trobar companyia, o per ventura millor company amb qui superar la seva solitud i assolir l'anhelada maternitat.

La segona sessió va estar dedicada a "Només vaig trucar per dir-te que t'estimo" de Néstor Valente. Un muntatge sorgit de la iniciativa "El 25 va a casa teva" realitzada al barri de Vila Urquiza de Buenos Aires per promoure espectacles susceptibles de ser desenvolupats en diferents espais, fins i tot a la pròpia llar. El que ens ocupa tracta de les tensions pròpies de tota relació familiar, sobretot quan la mare acaba retrobant sorprenentment un vell amor perquè, com explica l'autor i director, "el que marca l'essència d'aquesta obra és l'atmosfera de les accions quotidianes i la desgana «txekhovià» que regna en l'ambient". Tot això plasmat amb una estètica realista. A diferència de "Començar", aquest muntatge no repara en l'aspecte actoral, ja que hi ha set intèrprets, tot i que s'aprofiti -per força- gairebé el mateix decorat de l'anterior.