Il·lusionisme i transformisme al Teatre Aquitània

En temps pretèrits es denominaven "altes varietats" a aquells espectacles caleidoscòpics que incloïen l'execució de diverses especialitats teatrals o parateatrals. Podien constituir el contingut global d'un espectacle de teatre ser el complement que oferien, després de la projecció de les pel·lícules, alguns cinemes. Aquestes fórmules han desaparegut, però no així les especialitats pròpiament dites que, en molts casos, han adquirit singularitat pròpia. I així ara hi ha, per exemple, espectacles complets d'il·lusionisme o de transformisme, per posar dos exemples.

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

Bona prova d'ells és el que ofereix els dijous al Teatre Aquitània Gerard Borrell. A diferència d'altres mags, Gerard fuig dels grans aparells i opta per una màgia propera de la qual, a més, fa partícip actiu al públic. També resulta destacable el fet que no ho fia tot a l'efecte sorprenent de les manipulacions, sinó que les subratlla amb un fil interpretatiu que fa que l'espectacle sigui molt més complet i pugui ser definit com un "xou de màgia i comèdia" al que "l'únic propòsit interestel·lar d'aquest showman desvergonyit i provocador és "embolicar-ho tot" i, per això, no és imprescindible haver estudiat, perquè aquí no hi ha exàmens, ni universitaris frikis, ni jocs de rol; només es requereix un públic predisposat a tot, amb ganes de passar-ho bé i, sobretot, riure sense prejudicis". I encara que es defineix com un espectacle per a adults, afegiríem que per a adults dotats d'una certa ingenuïtat, al menys la suficient com per deixar-se seduir pels jocs verbals i manuals de Borrell. Amb una postil·la final: el seu últim número, absolutament inesperat i hilarant, és tota un feliç troballa.

Els divendres i dissabtes canvia la cartellera de l'Aquitània i es pugen al seu escenari "Las chicas del coro". Una veritable comèdia musical de no tan petit format dedicada a fer gaudir, en aquest cas amb les cançons de Ferran González i, per descomptat, a reivindicar el dret a la identitat de gènere. Com en tota comèdia, hi ha un fil argumental que gira al voltant de tres drag queen, Cristal, Dina i Leo, que desitgen triomfar participant en un concurs de talents que no guanyen i s'han de conformar a convertir-se en coristes d'una vedette veterana i semioblidada, Blanca Tonegra, amb la qual realitzen una turné. Aquest plantejament dóna lloc a tot un seguit de situacions esperpèntiques amb molta gràcia, molta ploma, extraordinari sentit de la caricatura, abundant bon humor i dosis il·limitades de saler, tot això sota la direcció de Rubén Yuste. En definitiva, "una comèdia musical per a una actriu i cinc actors (entre ells, Les Fernandas, és a dir Javier Prats i Joan López Santos, als que vam veure a" Grindr ") pletòrics fins al cul de Brilli Brilli, ple de jiji i jaja i combinat amb molt boom, grrr i nyam nyam on gairebé tot és absurd ".

Tot es desenvolupa amb un ritme embogit, amb esquetxos molt bé embastats amb les cançons i amb situacions que obliguen a successius i cada vegada més increïbles canvis de vestuari, aconseguint amb tot això fer que l'espectador arribi al final de l'obra sense haver passat un minut sense deixar de riure, sorprendre's o fins i tot emocionar-se.