José Sacristán (84 anys) reapareix al teatre Romea amb un text de Delibes

@ Pablo-Ignacio de Dalmases

La veritat és que la temporada teatral barcelonina ha entrat amb molt bon peu. D'una banda, grans musicals - "Cantant sota la pluja" i "Billy Elliot" en cartell i aviat "Fama" - i de l'altra, la presència de grans personatges de l'escena com Echanove i Sacristán. El cas és que si fa uns dies ens arribava la notícia de la retirada, més que justificada quan està a punt de fer els 82 anys, de Concha Velasco a Logronyo, ens sorprèn comprovar l'autoritat amb la qual es mou davant el públic de Teatre Romea un José Sacristán que al setembre va arribar als 84.

L'actor de Chinchón ha portat a Barcelona "Senyora de vermell sobre fons gris", un d'aquests monòlegs teatrals que van acreditar la versatilitat de Miguel Delibes i que, com "Cinc hores amb Mario", s'enfronta a un cònjuge amb la mort de la seva parella. Si en aquesta última obra era la dona la que vetllava les restes mortals del seu marit, en el què interpreta Sacristán és l'home el que acompanya la seva dona en els últims moments de la seva vida. En ambdós casos, una peça basada en sengles narracions literàries, el que ha obligat a comprimir el text perquè pugui tenir una durada apropiada a la dels actuals muntatges teatrals: noranta minuts. Però "Senyora de vermell sobre fons gris" té a més una particularitat que li imprimeix caràcter i és el fet que l'autor va viure per experiència pròpia la pèrdua de la seva dona, de manera que aquesta obra va ser, d'alguna manera, el reflex de la seva pròpia tragèdia íntima.

Però parlem d'aquest actor de 84 anys anomenat José Sacristán. De no haver consultat la seva biografia, no haguéssim estat capaços d'endevinar la seva edat, tal és la soltesa amb què desenvolupa, el domini que manifesta en escena, l'autoritat amb que "diu" el text de Delibes, amb aquesta vocalització que ho fa perfectament intel·ligible i amb una modulació que va canviant de to segons cada moment concret del desenvolupament de l'acció dramàtica. Sacristán és un actor de la vella escola, i ho diem a títol de màxim elogi, és a dir, un actor a què se l'entén sempre, que no trastabilla el llenguatge, que no s'equivoca mai. Una cosa que en aquests temps que corren no es pot dir de tothom.

Tenint en compte la seva presència única en l'escenari havent de moure's entre uns elements escenogràfics indicatius, però austers, el principal acompanyament de la seva actuació és la luminotècnia que ha articulat Manuel Fuster, subratllant els moviments de l'actor, la major o menor intensitat del seu recitat -que pot anar del xiuxiueig al crit exasperat- i suggerint l'estat d'ànim del personatge i el sentit de la situació. Un element sempre important tant en teatre, com en cinema o televisió, però a què no sempre atinem en ponderar adequadament.

Només em falta afegir una cosa més: poques vegades he vist en aquests últims temps un públic més enardit a la fi de la funció. Un públic que no era el complaent de les estrenes oficials, sinó el que seu a la seva butaca després d'haver passat per taquilla i que, dret, va ovacionar Sacristán, que va rebre tan entusiastes enhorabones visiblement complagut, però alhora amb la humilitat suficient com per dedicar la funció a la memòria de Miguel Delibes i de la seva esposa Àngels. Quina actoràs, caram! I amb 84 anys!