Romea: “53 diumenges”, un comèdia per riure, però amb missatge subliminal

“La grans discussions comencen per una ximpleria” diu Cesc Gay i té molta raó. Diríem que a més, i plantejades en l'àmbit familiar, aquestes ximpleries minúscules que donen lloc a una discussió banal acaben amb molta freqüència cronificant-se i convertint-se en abismes d'incomprensió i allunyament i ho escrivim perquè ens consta per ciència pròpia. Gay podia haver aprofitat aquest raonament elemental per escriure un assaig o un drama, però ha preferit optar pel gènere de comèdia i el resultat ha estat “ 53 diumenges ” que es representa des de fa algun temps al teatre Romea.

Obra 53 diumenges /@Pablo-Ignacio de Dalmases

Gay imagina la trobada de quatre germans que es reuneixen a sopar per parlar del que han de fer amb un pare ancià que ja no pot viure només perquè perd la memòria i de tant en tant comet alguna ingènua procacitat quan es troba amb la veïna. Un tema que, més enllà de la superficialitat de l'anècdota, revela un veritable problema que es planteja avui amb tota la seva cruesa en l'àmbit de la nostra societat i davant del qual cadascú reacciona segons la seva pròpia idiosincràsia i en què afloren amb tota la seva cruesa flaqueses, enveges, maledicències i egoismes.

Ingredients que Cesc Gay maneja amb habilitat i crea una sèrie de situacions capaces de fer somriure, si no riure i, en algun moment, d'arribar fins i tot a la riallada, de manera que atenua el rerefons dramàtic d'alguna. El supòsit de l'artista fracassat i obligat a exercir d'actor publicitari acceptant el paper de tomàquet en un anunci de gaspatxo és un d'aquells recursos hilarants que, tot i això, comporta, si s'analitza en profunditat, un inevitable dramatisme en constar fins a quin punt moltes ambicions professionals legítimes es veuen abocades a l'acceptació de subocupacions més o menys denigrants. El mateix cal dir de l'eix narratiu principal, en què l'elusió de responsabilitats entre els fills davant de la mera necessitat de procedir a la simple substitució d'una bombeta condueix a un tràgic final.

Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva han assumit molt adequadament el torn de farsa que adopta el text de Gay amb la qual cosa el missatge subliminal es tempera, si bé no desapareix del tot, si més no per a l'espectador sensible. Perquè el públic es diverteix certament, però és molt plausible pensar que, quan acaba la funció i surt del Romea, no deixi de tenir present que en l'abandonament de la gent gran tothom qui més, qui menys, té alguna responsabilitat.