“Rita”, una reflexió lúcida sobre la preparació per a la mort

“Rita”, una reflexió lúcida sobre la preparació per a la mort /@Pablo-Ignacio de Dalmases

La pandèmia i el confinament subsegüent va paralitzar la vida en general, i molt en particular l'activitat teatral. Això va afectar greument el món de l'espectacle, ja que va obligar a interrompre funcions programades i que portaven en pocs casos un bon ritme d'acollida per part del públic, com va passar amb “Rita”, una comèdia de Marta Buchaca que Tania Brenlle ha tingut el bon criteri de recuperar a la sala Villarroel.

Definida com “una història d'amor i mort”, Buchaca podia haver donat lloc a una veritable tragèdia, però Buchaca va preferir desactivar el dramatisme inherent a aquests temes i, sense minimitzar-ne la transcendència, temperar-los amb un premeditat distanciament i un latent sentit del humor. D'aquest mod, la decadència experimentada per dos éssers estimats que comparteixen el mateix nom -Rita- la mare de les protagonistes i la mascota familiar, indueix a enfrontar-se amb les contradiccions que sembla imposar l'adopció de la millor decisió que posi fi a una situació terminal. En resum i com apunta Buchaca “es tracta de preparar la mort en vida” i així el text convida a meditar “sobre la incapacitat d'acceptar la mort i de “deixar anar” les persones a qui s'estima” quan no poden continuar vivint amb dignitat, assumint el repte de decidir sobre la seva pròpia supervivència.

Els protagonistes de “Rita” -Julia i Montse- són Mireia Portas i Sara Espígul, a qui correspon la responsabilitat de posar cadascuna l'accent en la diversitat que hi ha un i altre personatge. La veritat és que ho fan amb tota propietat i convicció, de manera que el desenvolupament de l'acció dramàtica, que es desenvolupa en el que podrien ser les golfes de la casa familiar -l'espai escènic és ple de trastos- resulta creïble. Quant a la mascota, no apareix més que figuradament a la seva petita gàbia de transport i la mare ho fa de forma imaginativa en algun espectador de la primera fila, al qual s'atribueix sorprenentment un rol anecdòtic dins la funció.

I encara que en aquest muntatge els papers són assumits per dues dones, cal afegir que, segons Buchaca, que també ha exercit de directora, podria ser perfectament encarnat per dos homes, ja que tant l'eix temàtic com la caracterologia dels personatges no estan necessàriament associats a un sexe concret.