Mort d'un viatjant, el retorn d'un clàssic del segle XX

Mort d'un viatjant va ser considerada durant cinquanta anys l'obra més important del segle XX” va comentar Josep Maria Pou, director del Teatre Romea, a la presentació del muntatge d'aquest text dramàtic d'Arthur Miller que, estrenat a finals dels anys quaranta, ha passat a ser considerat com un text clàssic del teatre contemporani. I això tant per la vigència dels problemes que plantejava l'autor nord-americà com per la força dramàtica del text. Tot un repte per a qualsevol actor que pretengui tornar a encarnar la figura del representant de comerç Wily Loman, paper que ha estat interpretat per destacades figures de l'escena com va ser el cas de Carlos Lemos, que el 1952 sota la direcció de José Tamayo a una versió que va comptar amb la presència com a actor secundari de Paco Rabal. Ara ha pres el relleu Imanol Arias amb la col·laboració d'un excel·lent repartiment en què apareix així mateix el seu fill Jon com un dels fills del vell Loman.

A Mort d'un viatjant subjau una crítica ferotge del sistema de valors basat en el somni americà i, per tant, en l'ètica del triomf, que aparca ineluctablement tots aquells que perden l'eficàcia a aconseguir-ho i els segrega des del mateix moment que deixen de ser competitius i rendibles econòmicament. Implica, per això, una desqualificació meridiana del capitalisme més inhumà, sistema que mai no ha deixat de tenir vigència -i per això la intemporalitat del text de Miller- encara que també cal dir que alguns dels seus perfils s'han atenuat aparentment i que, en tot cas, reflecteixen avui una realitat més pròpia de la societat nord-americana que de l'europea. El text dramàtic adquireix també un valor testimonial pel que fa al paper vicari que l'autor va conferir a Linda, l'esposa/mare, caracteritzat per la submissió a l'home, sigui aquest el seu marit o els seus fills, que resulta avui més obsolescent. menys per aquests pagaments.

Res fa perdre força a Mort d'un viatjant , un veritable drama que esdevé en tragèdia i per al qual el director Rubén Szuchmacher ha comptat amb un elenc de campanetes. Imanol Arias broda una interpretació pletòrica dels matisos que li exigeix la caracterització de Loman pare, un individu que accedeix a la vellesa per constatar el fracàs de la seva peripècia vital, tant des del pla econòmic i professional com des del punt de vista familiar, perquè no només no ha aconseguit assegurar una jubilació digna, sinó tampoc educar adequadament els seus fills. Hem esmentat Jon Arias i és de justícia reconèixer que interpreta el rol de Biff Loman de forma summament convincent, encara que no li escau Carlos Serrano Clarck, l'altre fill/germà del protagonista, ni tampoc Cristina d'Inza, obligada a encarnar a la mare constantment humiliada i obligada a callar per un marit, encara al seu ocàs, autoritari i masclista.

Mort d'un viatjant resulta una experiència encoratjadora perquè suposa el retrobament amb un teatre de qualitats literàries indiscutibles i innegable força dramàtica muntat, interpretat i executat com ha de ser, amb tota la seva força, però sense efectismes gratuïts, utilitzant dicció cristal·lina i intel·ligible i amb ple domini de l'escena.