Guia per a complir els propòsits d’any nou

 

Deixar de fumar, anar tres matins a la setmana a la piscina, menjar més sa, dedicar més temps a la família. Aquests són només alguns exemples dels propòsits que ens solem fer cada vegada que comença una nova etapa a la nostra vida i que sovint identifiquem amb l’arrencada d’un any nou. Però fins a quin punt som capaços d’acomplir tots aquests propòsits? O, per què ens els fem si per l’experiència d’anys anteriors les probabilitats de fracassar i de frustrar-nos són altes? Hi ha alguna manera de garantir que acomplirem els propòsits que ens fem?

Diverses disciplines han dedicat esforços a estudiar aquesta qüestió i tant des de la sociologia com des de la neurociència s’hi han trobat respostes de pes que, a més, ens poden ajudar a formular nous bons propòsits, de manera que efectivament tinguin més opcions de ser assolits.

El professor de psicologia i neurociència de la UOC Diego Redolar, director del programa de recerca de Neurociència cognitiva i tecnologies de la informació (CNIT), explica que en la formulació de nous propòsitshi intervenen dues parts del cervell: la primera és la part frontal ventromedial, profundament vinculada a les emocions, i la segona, la part dorsolateral, molt més vinculada al raonament i a la consciència. 

Són parts diferenciades, però en la presa de decisions i en la formulació de nous propòsits treballen interconnectades. Això sí, no sempre en harmonia: «el que acostuma a passar és que quan comença un any o un curs escolar estem molt motivats, més del compte, i la part emocional del cervell preval sobre la part racional a l’hora de fer-nos propòsits, cosa que descontextualitza el nostre propòsit de la realitat en què vivim i ens impedeix valorar la casuística del nostre context, cosa que fa que, a l’hora de la veritat, ens costi molt d’acomplir», explica Redolar.

Per a Francesc Núñez, sociòleg i professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, estudiós de fa anys de les emocions humanes des de l’òptica sociològica, «tendim a creure’ns la nostra pròpia propaganda senzillament perquè és una pràctica terapèutica, perquè imaginar produeix plaer, encara que després no aconseguim acomplir el nostre propòsit totalment». El principal perill, diu, és la frustració que apareix quan, any rere any, fracassem. Aquesta frustració periòdica, però, es pot combatre mitjançant tècniques senzilles que, a més, en conseqüència, afavoreixen graus d’acompliment més elevats dels nostres propòsits.

Tècniques per a acomplir els propòsits

Des de l’àmbit de la neurociència, Redolar explica que tota tècnica destinada a millorar el grau d’acompliment d’un objectiu o propòsit que ens hem fixat per a un any nou ha d’intentar compensar el desavantatge del qual acostuma a partir la part racional del cervell: «A l’hora de fer un nou propòsit, cal que forcem la nostra ment a valorar racionalment les especificitats del moment, els recursos reals i el temps que tenim per a acomplir el que ens exigim; cal mirar de no confondre el que raonadament volem i que pot ser a llarg termini, amb el que emocionalment ens ve de gust en un instant concret, com fumar un cigarret malgrat que en realitat el que volem sigui deixar de fumar».

Núñez, en la mateixa línia, proposa alguns trucs pràctics: «escriure en un paper els propòsits i definir-los en accions concretes i en el temps és una manera de racionalitzar-los; passem de la imaginació a un primer nivell dels fets i les accions». El segon truc va un pas més enllà: «comunicar-ho a amics i coneguts, dir-ho; d’aquesta manera sabem que, si no acomplim el que diem, haurem de suportar una certa vergonya social, perquè tothom vol mantenir la credibilitat i ningú no es vol sentir traïdor; el sol fet d’escriure-ho i dir-ho ens obliga a afegir dosis de realitat i responsabilitat al propòsit i, per tant, ens en facilita l’acompliment i ens allunya de la frustració».

Núñeztambé apunta un altre fenomen molt comú en les arrencades d’any i que cal evitar si el que volem és acomplir els propòsits: la procrastinació, és a dir, la pràctica de posposar o d’ajornar el començament d’un canvi d’hàbits. «És una manera de no encarar el problema: decideixo que tal dia deixaré de fumar, però mentrestant ho vaig fent. La cosa millor, si realment penso que ho puc fer, és començar a entrenar-me ara mateix amb un pla per a fumar menys cada dia de manera que, quan arribi el dia assenyalat, pugui deixar de fumar del tot; i si, a més, ho he escrit en un paper i ho he dit a tots els meus coneguts, les probabilitats d’èxit són més altes».