El problema de la cerca d'habitatge pels joves a“Llogatera” (Akadèmia)

Amb “Llogatera”, un monòleg de Paco Gámez, comença la nova temporada el teatre Akadèmia. L’autor posa sobre la taula un problema molt comú entre les noves generacions urbanites preocupades per trobar un habitatge adequat a les seves necessitats i, alhora, ajustat a la seva capacitat econòmica. Amb una legislació obsoleta que les administracions són incapaços d’adaptar a la situació, un parc d’habitatge que a les grans ciutats creix en proporció molt inferior a l’increment de la demanda i una sensació d’indefensió i/o de manca de rendibilitat per part dels arrendadors, el cert és que l’oferta és cada vegada més reduïda perquè aquests últims han anat optant bé per la venda dels seus immobles, bé per dedicar-los als lloguers temporals i/o d’ús turístic, que sembla que gaudeixen de millors perspectives i seguretat.

Un excel·lent tema que Gámez ha sabut expressar per boca del personatge d’aquest monòleg: una noia que viu a Barcelona - Numància número 9 i que, a l’hora de renovar el seu contracte, és informada pel propietari del seu propòsit de canviar el règim de lloguer passant del de llarga durada a un altre d’onze mesos, amb el consegüent i meteòric augment de la renda.

Rubén de Eguía, que s’ha fet càrrec de dirigir a Júlia Truyol, intèrpret de “Llogatera”, diu del seu personatge que:"Em fascina aquesta inquilina perquè la seva veu és contundentment corrent i, alhora, universal. Per la meravellosa humanitat amb què enfronta les dificultats, fugint d’estereotips i sense demanar perdó. Per l’honestedat amb què trepitja la vida. Pel carisma divertit i espontani. Una mirada sobre una vida corrent reivindicada amb coratge, acceptant amb consciència les dificultats davant de les expectatives generades i deixant un espai per a l’autocrítica. Una antiheroïna necessària del segle XXI."

Truyol, sola davant del públic, assumeix un rol ple de dificultats, ja que el text de Gámez l’obliga a canviar una i altra vegada de registre interpretatiu i passar de la banalitat a l’adversitat, de la despreocupació a l’ansietat, de la seguretat de disposar d’un habitatge propi a la inseguretat d’ignorar on acabarà havent d’allotjar-se.

Un paper que inclou també algun número musical en què Júlia Truyol desplega els seus molts registres actorals amb soltura i bon ritme i, en alguns moments, amb extraordinària tensió. Pot fer-nos riure davant algunes de les seves ocurrències o inquietar-nos en els moments de major dramatització, ja que de tot n’hi ha a “Llogatera”.

Per cert, va voler la casualitat que gaudís d’aquest monòleg en companyia d’algú que coneix el tema perquè presta els seus serveis en una administració de finques. Els seus comentaris, salpebrant alguns moments de l’espectacle, van ser saborosos i em van confirmar que el que passava a escena s’assembla molt a la realitat que la meva acompanyant contempla a diari. I és que el teatre és una ficció, a vegades tan real com la vida mateixa.