Mont Plans convida a imaginar què hi ha darrere de la mort a “Sembla que rigui”

“Quina bona pinta que té!”, “Sembla que somrigui”, “Dóna la sensació que podria tornar a aixecar-se d’un moment a l’altre” i desenes de simplicitats semblants les sentim o les diem una vegada i una altra quan arribem a una sala de vetlla de pompes fúnebres per acomiadar algun familiar, amic o company/a de feina que acaba de morir. L’interfecte, hàbilment preparat per a la que serà la seva última exhibició pública, apareix clarament millorat en relació amb els dies que van precedir el seu òbit, tal és la mestria amb què ha actuat el preparador de cadàvers. Així, els dits de les mans, entrellaçats en creu, subjecten un rosari que convida a crear una imatge de resignació cristiana. I de tal manera apareix a la sala petita del teatre Gaudí Mont Plans per interpretar el monòleg “Sembla que rigui”.

Plans és una actriu que s’escapa de l’itinerari típic dels professionals de l’espectacle. Durant la seva joventut tot convidava a pensar que es guanyaria la vida bé com a artista plàstica, bé com a música. Però el destí va voler que fos el teatre i els seus epígonos —cinema, televisió— els que se li creuessin en el camí i, d’aquesta manera, es va convertir en actriu. Va debutar com a tal a La Cubana quan el grup teatral nascut a Sitges va produir el més famós de tots els seus espectacles, “Cómeme el coco, negro”, un homenatge a aquella institució entranyable que van ser els teatres ambulants gràcies als quals el misteri i l’encant de l’activitat dramàtica van poder arribar durant dècades als punts més remots de la geografia espanyola. Una de les peculiaritats d’aquell magnífic espectacle era que tots i cadascun dels seus intervinents es doblessin en dos o tres personatges diferents i crec recordar que Mont feia, entre altres, de vedette anglesa i de senyora de feines. Tot un repte per a una principiant en què va acreditar que posseïa condicions innates per interpretar papers molt diferents.

Convertida amb els anys en un dels valors més sòlids de l’escena espanyola —i catalana en particular— i en plena maduresa, ara juga a “Sembla que rigui” amb la ruleta de l’edat que ens condueix irremeiablement al final de la nostra peripècia vital. És a dir, a la mort. I imagina com podríem contemplar la nostra pròpia vida quan ja estiguem més enllà. Tot això en un text de la seva pròpia collita en què parla de la mort i del que passa a continuació, encarnant Júlia Català i Verdaguer, que hauria nascut el 1914 i hauria sobreviscut a dos marits, un fill, a Marilyn Monroe, a Nino Bravo, a Chaplin i a nou Sants Pares. Ho fa eludint qualsevol dramatització i plantejant la hipòtesi imaginada amb una visió desacomplexada, entranyable, divertida, plena de moments feliços que expressa tant amb la paraula com en la interpretació d’algunes cançons, perquè Plans també és cantant (encara conservo un divertit CD de cuplets que va publicar fa alguns anys).

“Sembla que rigui” eludeix tot el dramatismes que sembla inherent a la mort i l’assumeix com un pas més, com la culminació de tota una vida i que pot ser, per tant, o bé una alliberació, o potser l’inici d’una nova etapa, desconeguda certament, però potser plena d’al·licients. I és que quan ens vinguin a acomiadar amics i familiars a la sala de vetlla de la necròpolis on hàgim anat a parar, sempre hi haurà algú que, en veure’ns, comentarà alguna cosa semblant a “sembla que rigui”.

Coda final. Mont Plans dedica cadascuna de les seves actuacions amb aquest monòleg a algú a qui va haver d’acomiadar ella mateixa. El dia que vam assistir a la funció va rendir homenatge a la memòria de Carme Montornés, sitgetana i companya de La Cubana, prematurament desapareguda. Aquella inoblidable Rondeña de “Cómeme el coco, negro!”. Un rajol a l’entrada de la casa familiar de Sitges perpetua el seu record.