Lola Herrera llueix la seva esplèndida maduresa a “Camí a la Meca”

Si la enciclopèdia virtual no menteix, el pròxim 30 de juny Lola Herrera complirà 91 anys. Una edat respectable en què se suposa que aquells que l’assoleixen es prenen la vida amb tranquil·litat i es dediquen a descansar. No és el cas de l’actriu pucelana, que continua plenament activa i ha dedicat aquest últim any a fer bolos portant la comèdia “Camí a La Meca” d’Athol Fugard per tot Espanya. Amb ella torna ara a Barcelona, on la representa al teatre Goya en companyia de Carlos Olalla i de la seva filla Natalia Dicenta. Una coincidència familiar que no té per què reflectir-se sobre l’escenari, on cadascú encarna el paper que li correspon en la ficció dramàtica. “Quan estem treballant, deixem de ser mare i filla, tot i que és curiós comprovar que en aquesta obra hem aconseguit una empatia que és més forta entre els dos personatges que representem que en la pròpia vida real”.

“Camí a La Meca” es pot qualificar com una “obra de dones” que l’autor sud-africà va escriure inspirant-se en un personatge real. “Un ésser que perseguia el desig, la llum de la inspiració que no correspon a cap edat ni a cap generació; algú que va preferir les preguntes a les certeses, que va valorar la seva llibertat i la seva autonomia enfrontant-se al seu temps i al món que l’envoltava”, en paraules de Claudio Tolcachir, adaptador del text i director del muntatge.

L’obra li escau, sens dubte, com un guant, ja que se centra en l’actitud davant la vida d’una dona que s’enfronta al món que l’envolta i reivindica el seu dret a ser i fer el que desitja i a viure la seva vellesa en tota la seva plenitud. Un paper que Herrera interpreta amb la saviesa dels seus molts anys dalt dels escenaris, amb aquesta veu d’actors i actrius d’una altra època que, a més de ser intel·ligible, està ben modulada i sorgeix amb espontaneïtat i vivacitat. Una obra en què, com va apuntar Olalla —actor barceloní que ha tornat a la seva ciutat natal després de divuit anys—, és com un mirall que Fugard posa davant de cada espectador perquè aquest se senti representat.

Amb Lola Herrera passa el que només ocorre amb les grans figures del món de l’espectacle: que els espectadors hi acudeixen per veure l’actriu fins i tot al marge de l’obra en què participa. Una cosa molt fàcilment detectable en aquest cas tant pel silenci respectuós amb què el públic assisteix al desenvolupament de la funció com per l’entusiasme amb què, al final, quan la platea, dempeus, aplaudeix i dedica elogis a la longeva actriu vallisoletana.

Herrera es mostra dins i fora de l’escenari amb una vitalitat enorme, fins al punt que, havent patit una caiguda durant la funció, confessa que és precisament mentre actua quan no experimenta cap molèstia. I admet, no sense coqueteria, que ara, a punt de complir els 91 anys, “quan més sovint sento que em diuen guapa!”.