Entre Vinicius i Franco: el Bernabéu dividit entre la lluita contra el racisme i la nostàlgia franquista

El Santiago Bernabéu es va convertir en escenari de polèmica aquest cap de setmana, quan un sector de la graderia va corejar en repetides ocasions “Franco, Franco”. Encara que el crit suposadament estava dirigit a Franco Mastantuono, acabat d'incorporar al Reial Madrid, la intenció no semblava ser celebrar al jugador, que encara no ha tingut temps de guanyar la simpatia del públic, sinó que semblava més un càntic recordant i fent burla dels temps més foscos de la història recent d'Espanya.

La coincidència amb el nom del dictador va provocar indignació i crítiques immediates, especialment en tractar d'un jugador nouvingut i el paper del qual en el Reial Madrid ha estat, ara com ara, merament testimonial. No és un ídol, és una jove promesa a la qual li queda molt camí per davant. I si hi ha alguna cosa que el Bernabéu no regala, són crits i coreos als seus jugadors.

No obstant això, part de la graderia del Santiago Bernabéu, lluny de seguir el seu costum de no corejar a ningú tot just començar, va convertir el nom de Mastantuono en un ressò que recorda l'ombra del franquisme, deixant al descobert una pràctica qüestionable per part dels afeccionats.

Càntics d'aquest estil aixequen butllofes, això és evident, arribant a dividir a la pròpia afició merenga, on no tothom està satisfet amb l'actitud de la graderia en cantar “Franco, Franco”. Especialment quan el normal no és corejar el nom dels jugadors, sinó el seu cognom. No obstant això, amb Mastantuono, el nom ha caigut en gràcia a cert sector.

De la lluita per Vinicius al franquisme

El contrast amb altres episodis recents és encara més cridaner. Quan Vinicius Jr., estrella brasilera del Reial Madrid, ha estat objecte d'insults racistes en diferents trobades, la mateixa graderia que ara coreja “Franco, Franco” s'ha aixecat per a aplaudir-ho i defensar-ho. Des de pancartes de suport fins a càntics d'ànim, els afeccionats van deixar clar que el racisme no té cabuda al Santiago Bernabéu, i que la diversitat i la inclusió han de ser valors centrals del club.

Aquest gest col·lectiu no sols va suposar un suport a Vinicius com a jugador, sinó també un missatge contundent enfront de la discriminació, recordant que la passió pel futbol no pot barrejar amb odi ni prejudicis. 

Per això resulta encara més xocant que ara, des d'aquesta mateixa graderia rescatin un càntic que evoca al dictador Francisco Franco, generant una dissonància evident entre la defensa de la diversitat i la nostàlgia d'un passat autoritari.

Mentre uns aplaudeixen la lluita contra la intolerància i el racisme, uns altres semblen celebrar símbols d'opressió, deixant al descobert un Bernabéu dividit entre dos missatges diametralment oposats. La incoherència resulta difícil d'ignorar: el mateix espai que protegeix la dignitat d'un jugador negre pot, al mateix temps, convertir en un escenari que reviu records de repressió i dictadura.

Així doncs, caldrà veure com evoluciona l'actitud del Santiago Bernabéu amb les futures aparicions de Franco Mastantuono sobre el terreny de joc. I és que escoltar al feu blanc corejant el nom del dictador ha recordat temps passats que convé oblidar i deixar el més enrere possible.