Lonely Planet: Algèria

Els escriptors, sobretot els que han conreat la novel·la històrica, ens han portat als lectors a escenaris potser no sempre necessàriament llunyans en l’àmbit geogràfic, però sí en el cronològic. De les novel·les de Terenci Moix recordo la seva afecció per Numídia, un regne desaparegut que va existir a la riba meridional del Mediterrani, més o menys on avui es troba Algèria, sobre els monarques del qual va fantasiar amb la seva imaginació fecunda. Numídia va tenir el valor d’enfrontar-se a una Roma que estenia el seu poder molt més enllà de la península Itàlica i, d’aquesta manera, el rei Juba I, aliat de Pompeu, va perdre davant Juli Cèsar a la batalla de Tapsus i, incapaç de suportar la humiliació patida, es va treure la vida.

Doncs bé, el record de Numídia ens convida a escriure sobre Algèria, un dels cinc països riberenys de la riba sud del Mediterrani i potser, amb Líbia, el menys conegut de tots ells. És, a més, un dels de més extensió territorial del continent africà, amb paisatges més variats i herències culturals, i paral·lelament el menys alterat per un turisme massiu. El fet de la seva incorporació, de moment encara tímida, als mercats turístics fa que resulti molt oportú que Lonely Planet li hagi dedicat una de les seves prestigioses guies.

Recordem que el nord és un compendi de les influències externes rebudes al llarg dels segles, des de la de l’Imperi romà o la petjada dels segles otomans (encara molt present en la memòria la polèmica pel·lícula sobre el captiveri de Cervantes a Alger), fins a la molt actual de França, i fins i tot d’Espanya, ja que no està de més recordar que Orà va ser una ciutat espanyola fins a finals del segle XVIII i que la seva relació amb Alacant ha estat i continua sent molt operativa. El gran sud és, en canvi, el gran desert del Sàhara, pràcticament un altre país (quan la guerra d’Algèria, els francesos, davant la imminència de la pèrdua del seu territori ultramarí, van intentar desagregar-lo per fer d’aquesta immensa zona un país independent). La cultura musulmana, avui majoritària, cohabita sense grans diferències amb una ancestral tradició cristiana, perquè no es pot oblidar que en aquesta terra va néixer i va morir Sant Agustí, personatge del qual els algerians se senten molt orgullosos. Com, tot s’ha de dir, d’Albert Camus, també algerià de naixement.

Tot això respon perfectament a la guia de Lonely Planet, que divideix el país en cinc regions (Orà i el nord-oest d’Algèria, Alger i la seva perifèria, el nord-est del país, el centre i el Gran Erg i Tamanrasset i el Sàhara), deixant una sisena zona, la sud-occidental, en blanc, probablement pel seu caràcter essencialment militar i per evitar polèmiques amb el país veí, motiu pel qual s’evita fins i tot citar la avui important ciutat de Tinduf, als voltants de la qual s’assenten els campaments de refugiats sahrauís fugits de l’ocupació marroquina del seu país.