El Barça, campió de la final de la Supercopa després de doblegar 3-2 al Reial Madrid en un Clàssic etern

Abans fins i tot del xiulet inicial, l'ambient ja anticipa una cita excepcional. Dos gegants del futbol europeu, un títol en joc i un escenari internacional converteixen la final en un aparador global, amb milions d'espectadors pendents d'un partit cridat a ocupar un lloc destacat en la història recent del Clàssic.

Una final amb ritme de gran esdeveniment

La trobada arrenca amb una intensitat pròpia d'una final. El Barcelona assumeix des de l'inici la iniciativa del joc, monopolitza la possessió i cerca sotmetre al Reial Madrid a través de la circulació ràpida i la pressió alta. El conjunt blanc, més reactiu, espera el seu moment per a explotar els espais amb transicions vertiginoses.

El primer cop arriba des de la banda dreta. Raphinha culmina una jugada col·lectiva amb un tret precís que obre el marcador i reforça el domini blaugrana. El gol no refreda el partit, sinó que l'encén. El Reial Madrid respon amb caràcter competitiu i troba l'empat gràcies a una acció individual de Vinícius, que desborda, accelera i defineix amb qualitat per a equilibrar la final.

Lluny de conformar, el Barcelona torna a carregar l'àrea rival abans del descans. Lewandowski aprofita una assistència mesurada per a batre a Courtois i retornar l'avantatge als de Hansi Flic. Quan el primer acte sembla sentenciat, el Reial Madrid colpeja de nou en el temps afegit i signatura el 2-2, portant el partit a un terreny emocional imprevisible.

El Clàssic entra en territori èpic

La segona meitat es converteix en un intercanvi constant de cops. El ritme no decau, els duels es multipliquen i cada acció es viu com a decisiva. El Barcelona insisteix des del joc combinatiu, mentre el Reial Madrid es recolza en la seva pegada i en l'amenaça permanent dels seus atacants.

Les ocasions se succeeixen en totes dues àrees i els porters adquireixen protagonisme. Joan García sosté als blaugranes en moments crítics, mentre Courtois evita que el marcador es trenqui abans d'hora. El partit avança cap a un desenllaç obert, amb la sensació que qualsevol detall pot decidir el títol.

Aquest moment arriba passada la meitat del segon temps. Raphinha, un dels noms propis de la final, torna a aparèixer per a culminar una acció dins de l'àrea. La pilota, després de tocar en un defensor, acaba en la xarxa i deslliga l'eufòria de la banqueta blaugrana. El 3-2 ja no es mou.

Gestió del triomf i resistència final

Amb avantatge en el marcador, el Barcelona activa un exercici de maduresa competitiva. L'equip ajusta línies, administra la possessió i redueix riscos davant un Reial Madrid bolcat a la recerca de l'empat. Els canvis reforcen la solidesa defensiva i el compromís col·lectiu s'imposa al desgast físic.

El tram final es juga amb el cor en un puny. El Reial Madrid empeny fins a l'últim segon, però el Barcelona resisteix amb ordre i determinació. El xiulet final confirma el desenllaç i segella la conquesta del títol.

Un títol que reforça el projecte

La victòria suposa molt més que una Supercopa. El Barcelona envia un missatge d'autoritat en un escenari global, derrota al seu etern rival en una final directa i confirma la solidesa d'un projecte que combina talent jove, experiència i ambició competitiva.

El Clàssic d'Aràbia entra en la memòria col·lectiva com un partit vibrant, canviant i carregat de simbolisme. Un 3-2 que resumeix noranta minuts de futbol d'alt voltatge i que col·loca al Barcelona en el més alt del podi.