Papers en regla, drets en peus? per què regularitzar és un acte de justícia i memòria històrica

Aquests dies, la classe política espanyola està en plena ebullició. El Govern central ha aprovat, mitjançant reial decret d’urgència, una regularització extraordinària que afectaria mig milió de persones sense permís de residència. Una mesura tècnica, sí, però sobretot ètica i humana. Perquè darrere dels expedients hi ha rostres, famílies i vides marcades per la incertesa. Persones que treballen, paguen indirectament impostos, cuiden la nostra gent gran o recullen les nostres collites, però que ho fan amb la por constant de ser detingudes, explotades o separades dels seus fills. La irregularitat administrativa no anul·la la realitat social; només la invisibilitza i la converteix en caldo de cultiu per a la precarietat i l’abús laboral.

Regularitzar no és un caprici ideològic. És una eina de justícia social i d’eficiència econòmica. Qui obté els seus papers en regla pot cotitzar, accedir al sistema públic de salut, sol·licitar crèdits bancaris i, sobretot, viure sense l’estrès tòxic de la il·legalitat. Els seus fills, molts d’ells nascuts a Espanya i escolaritzats des de primària, deixaran de carregar amb l’estigma del que és “il·legal” quan, de fet, ja formen part d’aquest país. La regularització, a més, blinda les arques públiques: treu del desguàs de l’economia submergida centenars de milers de contribuents potencials i redueix la competència deslleial que avui pateixen els treballadors il·legals.

Resulta especialment paradoxal que es qüestioni una mesura així quan Espanya, més que un país d’acollida, és un país que sap què és emigrar. Al llarg del segles , milions d’espanyols van creuar l’Atlàntic fugint de la misèria, la guerra i la dictadura. Amèrica Llatina els va rebre amb les portes obertes, els va oferir feina, respecte i, en molts casos, la ciutadania. La reciprocitat no és un favor; és un principi moral bàsic. Com diu el refrany, “és de ben nascut ser agraït”. Avui, quan s’afirma que els emigrants venen a “prendre el pa o els serveis als espanyols”, s’ignora la realitat demogràfica i laboral del país: Espanya envelleix, necessita mà d’obra en sectors essencials i depèn, en gran mesura, de qui ocupa llocs que la població autòctona no ocupa.

La emigració no és un problema; és una solució estructural a la qual la política a vegades es nega a posar nom.

Aquesta doble moral no és nova. L’escriptor gallec Celso Emilio Ferreiro, exiliat a Veneçuela, ho va denunciar amb cruesa a Viaxe ao país dos ananos (Viatge al país dels nans). Allí va retratar una part de l’emigració gallega que, lluny de mantenir la solidaritat amb la terra d’origen, va reproduir a l’exili les mateixes estructures caciquils i l’afany de poder que havia deixat enrere. “Els cacics també emigren”, va escriure. La seva obra no és només un retrat literari; és un mirall incòmode. Avui, els qui clamen per una “prioritat nacional” que situï els espanyols per damunt dels migrants en l’accés a drets bàsics, obliden que la identitat espanyola s’ha construït, precisament, amb creuaments, préstecs i acollides. L’exclusió no defensa la pàtria; l’empobreix.

I, tanmateix, és l’extrema dreta qui capitalitza la por. Vox, i amb ell sectors del PP que pacten en comunitats com Aragó, Castella i Lleó o Extremadura, promouen discursos que fracturen la convivència. Parlar de “prioritat nacional” en serveis públics és, en la pràctica, un eufemisme de discriminació. La Constitució espanyola i la normativa europea no estableixen jerarquies de drets segons l’origen; estableixen igualtat. Quan un partit polític es presenta com a defensor de les institucions, però impulsa mesures que les buiden de contingut democràtic, no està protegint ningú: està instrumentalitzant la inseguretat per guanyar vots.

La democràcia no es mesura per qui crida més fort, sinó per qui garanteix drets a tothom, fins i tot als qui no tenen papers. Legalitzar qui ja viu, treballa i contribueix a aquest país no és un acte de condescendència. És un deure de coherència històrica, de justícia social i de maduresa democràtica. A l’extrema dreta, que cada cop confon més autoritat amb autoritarisme i ordre amb exclusió, li agrada recordar els deures, però oblida que els drets són indivisibles. Regularitzar és, en el fons, reconèixer una veritat senzilla: ningú és il·legal. I Espanya, que tant sap d’èxodes i d’acollides, no es pot permetre el luxe d’oblidar la seva pròpia història.