Colau, Asens, Domènech, Pisarello i Roures, un quintet per a amenitzar l'estiu

En realitat, les seves aspiracions són les de liderar o formar part del projecte. Això sí, amb control total. Sempre són els mateixos, que canvien de sigles, o aquells/es que havien declarat, no fa gaire, que deixaven la política. És clar que allò només era de paraula i per poc temps. Tornen, transformats en el que calgui: si no són ells, el món s'acaba.

Diuen que els experiments s’han de fer a casa i amb gasosa. Però això només val per als altres, no per a un mateix, que és insuperable. Si no, que li ho diguin a uns quants: Ada Colau, que “va deixar la política”; Jaume Asens, tres quarts del mateix; i com que no n’hi ha dos sense tres, doncs Xavi Domènech va fer igual. Però la veritat és que continuen movent fils, trepitjant a qui calgui per seguir, com es diu a Catalunya, “en la pomada”. Sense oblidar, dins aquest grup de “salvadors de la pàtria” —quina pàtria?, la que toqui segons el moment—, el vicepresident del Congrés, Gerardo Pisarello, que és el que està ara millor col·locat i neda pel mar de la política com ningú.

La història d’aquest grup de “polítics per la pasta” és llarga, complicada, però alhora ben senzilla

Tots ells venen del PSUC (el partit mare) i de les seves derivacions posteriors. S’han anat adaptant. Són molt adaptatius, massa vegades contradictoris. Comunistes i independentistes alhora? Sí que es pot (amb permís de Podemos), perquè ho diuen ells i la gent llegeix poc.

I això que en la fundació dels Comuns es parlava d’una “república catalana que comparteixi sobirania amb l’Estat”. A més, des dels inicis es va parlar de diàleg i d’unitat de l’esquerra. Per això, quan es va constituir Podemos, fruit del moviment del 15M, va ser un èxit en aquell moment. Després, la realitat no era com l’havien explicada.

Es va crear Podemos a Catalunya, però era una simple sucursal de Madrid en tot: fins i tot els diners dels regidors elegits en les municipals s’havien d’enviar a la capital. Més d’un s’hi va resistir. Però no hi havia infraestructura, ni assessors, ni res de res. L’important era el partit estatal i els quatre que manaven.

Quan Pablo Iglesias era tan amic de Colau, i ella havia constituït el seu “propi” partit amb familiars i amics, el de la cua li va posar a les mans Podemos Catalunya, amb el vistiplau dels que el dirigien en aquell moment, perquè ells i els seus familiars tenien càrrecs i bons sous. Es tractava d’això i de liquidar els que no estaven d’acord. Així li ha anat a Podemos a Catalunya: han quedat integrats als Comuns. Ara estan a la grenya, però ells són els responsables del que ha passat.

Ja aleshores es parlava d’unitat de l’esquerra, sempre que la controlessin ells. La unitat es va esfumar com l’aigua per l’inodor després de tirar la cadena. Ara tornen amb la mateixa cantarella de sempre sobre la unitat de l’esquerra, en aquest cas a Catalunya, sense Podemos, perquè Pablo Iglesias i Colau van acabar com el rosari de l’aurora.

El trio de la benzina —Colau, Asens i Domènech— parla de fer un front comú, o un tripartit “especial” amb ERC, la CUP i els Comuns per fer la guitza, de passada, als socialistes de Salvador Illa. I sense comptar amb Junts, que ells defineixen com la dreta independentista catalana, i deixant de banda els de Podemos Catalunya, els membres dels quals majoritàriament s’han passat o acabaran passant-se als Comuns. Algú va dir que “per ser interessant, cal provocar”.

Però la cosa no acaba aquí. Un altre excomunista/independentista, Jaume Roures, barallat amb el seu soci de tota la vida a les productores (ha hagut de vendre les seves accions i trencar peres amb ell), té la “sana idea” d’estar ficat en l’embolic, sense que es noti gaire. Posarà diners? Tallarà els seus vincles “professionals” amb els sociates? Com se sol dir, “tothom té un preu”, i Roures podria tenir-lo: és humà, ambiciós i sap com fer-ho. És un mestre en aquestes arts.

Amb aquest front comú de l’esquerra de tota mena —ERC, Comuns i CUP (quina combinació)—, la serp d’estiu (amb permís dels casos de presumpta corrupció) està servida. Serviran les vacances perquè els telèfons dels interessats estiguin connectats? Han llençat l’ham per veure què pesquen? Tot és possible, però alguns/es estaran preocupats si no compten amb ells. Al final, tots venen canvis, pactes, perquè tot continuï igual, amb les mateixes cares.

Carmen P. Flores