Les persones de Gaza esperen la solidaritat d'un món egoista

Només han passat dos mesos des del 10 d’octubre, data de l’anomenat alto el foc a Gaza en què Israel es comprometia a una sèrie de coses que, en la seva part important, ha incomplert. Les dades parlen per si soles. Segons l’ONU, més de 9.000 infants a Gaza van ser hospitalitzats per desnutrició aguda a l’octubre. Les agències d’ajuda han manifestat que Israel continua restringint els seus enviaments d’ajuda humanitària, que —segons declaren— estan molt per sota de les veritables necessitats de la població, que continua debilitada després de dos anys de guerra en condicions inhumanes: sense aliments, sense habitatge, amb por, amb la mort de familiars i amics i veient que el món els ha abandonat.

En el mateix mes d’octubre, unes 8.300 dones embarassades i lactants també van ser hospitalitzades per desnutrició aguda. Això vol dir que els nadons que neixin tindran un pes molt baix, cosa que implica possibles problemes més endavant. El sistema sanitari de Gaza està destrossat. Actualment, dels 15 hospitals públics amb què comptava, només n’estan funcionant 3. A més, la manca de medicaments per als ferits és acuciant. A això cal afegir-hi els pacients crònics amb malalties coronàries, els oncològics que no reben tractaments de quimioteràpia i els pacients que no reben diàlisi perquè les unitats han estat destruïdes. És una situació desesperada. El personal sanitari que continua treballant en aquestes condicions fa jornades de 60 i 70 hores. Molts d’ells han perdut familiars i no poden fer-los el dol. La barbàrie que veuen cada dia és tal que no es poden ensorrar; no s’ho poden permetre.

En el que portem de desembre, la mitjana de camions d’ajuda diària és de 140, en combois organitzats per l’ONU i l’Organització Internacional per a les Migracions. La xifra és molt per sota dels 600 camions establerts en el pacte de l’alto el foc. Una xifra insuficient, ateses les necessitats tan urgents de la població.

Si el menjar és escàs, és urgent la reconstrucció dels habitatges perquè puguin viure amb la dignitat que qualsevol ésser humà es mereix. Després vindrà la construcció d’escoles i altres necessitats de les quals han estat privats per Netanyahu i el seu exèrcit.

Si aquesta primera part de l’acord continua sense complir-se en els termes acordats .Què passarà amb les fases següents? : el desplegament d’una Força d’Estabilització i l’esperança que això pugui conduir al camí que acabi en la creació d’un Estat palestí, que tant Netanyahu com el mateix Trump no contemplen, perquè tenen altres plans més lucratius, que és el que més els interessa.

El passat 17 de novembre, el pla presentat pels Estats Units va rebre el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, cosa que en un principi sembla que pot permetre la reconstrucció de la Franja. A més, la resolució preveu la creació d’una “Junta per a la Pau” que supervisaria la governança d’un comitè tecnòcrata i apolític palestí, que seria l’encarregat de supervisar la reconstrucció de Gaza i el lliurament d’ajuda humanitària. El que no s’ha dit és qui formarà part d’aquesta junta i qui la nomenarà. Tampoc se sap quins països aportarien efectius per a aquestes forces d’estabilització (es parla dels EUA, França i el Regne Unit). Tampoc s’ha parlat del paper que tindrà a Gaza l’Autoritat Nacional Palestina, a la qual Trump demana una reforma profunda. El pla preveu la desmilitarització de Hamàs i altres grups de la Franja, cosa a la qual s’han negat.

Els dies passen, la situació no millora al ritme que seria desitjable, Israel continua matant gent, arriba l’hivern i aquests més de dos milions de persones continuen vivint en tendes de campanya precàries, sense estufes, sense roba, i l’hivern suposa una amenaça per a la salut i la vida dels seus habitants. Mentrestant, el món continua amb el seu ritme, com si el tema ja no anés amb ells. Ara, en aquest mes de celebracions, en què la gent (que s’ho pugui permetre) “tirarà la casa per la finestra”, en un ambient de celebració i despesa —en alguns casos, malbaratament—, allà, a Gaza, la gent només podrà celebrar que aquell dia és viva, sense menjar suficient, sense un sostre que els aculli, i l’única celebració és veure que, de moment, respiren en una situació indigna d’un ésser humà.