Miratge, consol, veritat?

Fa diversos mesos vaig llegir El enigma de Dios (Edcs. B), que Pedro García Cuartango, el seu autor, va presentar com un projecte llargament ajornat; potser perquè pretenia plasmar la seva pròpia perplexitat davant la qüestió de Déu i ell és un home obstinat, potser torturat. Jo vaig deixar reposar-ne la lectura, no vaig voler que m’afanyés la seva reflexió.

Es tracta d’un llibre intens, íntim i personal, insòlit en el nostre temps, on dóna compte del seu recorregut de la fe a la incertesa, on explora l’abisme de la finitud humana i la consciència de la vulnerabilitat que caracteritza els éssers humans.

Pedro García Cuartango és un periodista burgalès amb una inusual formació filosòfica i una modèstia i ponderació poc freqüents. Destaquen la seva enorme afició pel cinema; va ser col·laborador habitual a les añorades tertúlies cinematogràfiques que José Luis Garci presentava a televisió.

Nascut en una família fervorosament cristiana (el seu pare era d’Acció Catòlica i la seva mare tenia dues germanes monges), García Cuartango declara que va tenir una fe intensa i que la va perdre. Es confessa agnòstic i que no pot ser una altra cosa, la qual cosa viu com una maledicció: “Ser agnòstic és assumir que vivim en la incertesa. I això em sembla més una condemna que una sort, per la qual cosa envejo els qui creuen”. Tot i així, ell es reflecteix en Leonardo Sciascia i reprodueix aquestes línies de l’escriptor sicilià:

“No hi ha cap certesa. Ni tan sols la certesa que no hi hagi certeses. Si estimo la veritat i assumeixo tots els riscos que comporta dir-la, estic vivint religiosament”.

Envoltat de precarietat física i d’una forta inclinació a la solitud, Pedro García Cuartango (casat i amb filles) se sent perdut a la platja infinita del temps. Té necessitat de qüestionar en veu alta les seves creences i vol distanciar-se dels tòpics que donen per fet el que cal repetir o aparentar. Ell afirma que ho ha escrit per deixar constància de qui és, abans que la llum s’apagui.

Llegir sempre ha estat per a ell un gest de rebel·lia i una manera d’exorcitzar el temps. Així, afirma que cada cosa que aprèn li suscita noves preguntes; com a ésser humà, mai no està acabat del tot, és pròpi de l’ésser humà (Julián Marías va definir que “ser persona és poder ser més”; també menys, va afegir l’hispanista nord-americà Harold Raley). Ell mai no ha deixat de llegir els clàssics i recorre a ells en busca de ‘solace o consol’.

Confessa que la idea de Déu se li apareix com una monstruosa abstracció davant el dolor de cada ésser humà, sempre intransferible. No té una explicació racional a oferir i entén que “per molt que reflexionem i ens esforcem, Déu se’ns escapa com una truita de les nostres mans”. Déu s’expressa en el contingent (en el que pot succeir o no), però no en el necessari: és una suma d’experiències úniques i personals. En el seu cas particular, Pedro García Cuartango testimonia una pèrdua d’energia i d’il·lusió i assenyala, amb nostàlgia i impotència, que, a mesura que envellix, és més conscient dels seus errors, de les moltes coses —diu— que ha fet malament i que ja no pot reparar.

Confessa desconèixer per què no ha estat beneït amb la gràcia, si bé ignora també si aquesta és un miratge o és un do de Déu. S’inclina per la primera opció, però reconeix que hi ha massa coses que no comprenem com per burlar-nos-en. “Pot ser que Déu parli a cada creient, però la seva veu no s’escolta al món”. Sempre ens quedarà el dubte, afegeix.

Poc després d’haver acabat la lectura d’aquestes pàgines, em vaig disposar a tornar a veure, respectuós i dubtós, dues pel·lícules recomanades en elles: Ordet (La paraula), de Carl Theodor Dreyer, i Ma nuit chez Maud, d’Éric Rohmer. Són esplèndides i ben diferents entre si, però ambdues donen molt per sentir i pensar, crec que sense tristesa.