Com evitar la pèrdua dels millors?

Un objectiu fonamental de l’educació, en qualsevol dels seus nivells, és que els estudiants surtin de les aules estimulats i capacitats per comprendre punts de vista aliens; i desenvolupin una ment oberta per escoltar, mirar i llegir de manera adequada. És fonamental que els ciutadans aspirem sempre a ser honrats, tolerants i equànimes, i exercitem de manera contínua aquestes qualitats, valorant ser respectuosos i objectius respecte a qui sosté idees i creences diferents o contràries a les nostres.

No poques vegades les aparences enganyen. L’historiador valencià Ricardo García Cárcel adverteix del engany dels falsos tolerants, aquells que es fan veure com a tals mentre manquen de força suficient per ser intolerants; amb hipocresia, fingeixen rectitud i benevolència. Gran especialista en el coneixement de la Llegenda Negra i de les Inquisicions, el professor García Cárcel acaba de publicar juntament amb l’historiador donostiarra Juan Pablo Fusi Vidas españolas. Es tracta d’“una polifonia d’històries d’individus” que van accelerar el nostre progrés material i moral.

De manera automàtica es propaguen estigmes d’inferioritat biològica, moral o intel·lectual, amb els quals s’afiançen el racisme, el classisme i totes les fòbies socials. No només això: amb massa freqüència l’autoestima personal i col·lectiva queda feta un desastre en creure’s tot el dolent que es diu i es dóna per fet inapel·lable.

Hi ha un paràgraf del professor García Cárcel a Vidas españolas, especialment eloqüent i persuasiva:

“El mestissatge antropològic i cultural és la realitat més palpable de l’herència de la conquesta d’Espanya a Amèrica i això va generar un balanç més positiu que negatiu. La manipulació de la memòria traslladada a la política pot generar, i de fet genera, problemes greus quan les interpretacions simplistes i maniquees es pretenen imposar sobre la pròpia complexitat de la realitat.”

Francisco de Vitoria (1483-1546), dominic, cèlebre jurista i catedràtic de la Universitat de Salamanca, va viure quinze anys a París, com a estudiant i com a professor. Del seu pensament i doctrina se’n desprèn que el cristià ha de posar la seva consciència per davant de les disposicions de l’autoritat, sigui civil o eclesiàstica. És un dels personatges dels quals fa semblança García Cárcel. Jo em vull fixar aquí en un altre més, que és exemple del que Espanya podria ser i de com, al compàs del seu exemple, pot ser. Em refereixo a un altre frare, Hernando de Talavera (1430-1507), procedent d’una família judeoconversa. Amb 12 anys va ser portat a Barcelona, on va aprendre català i cal·ligrafia, de la mà de Vicente Panyella. Aquell nen va arribar a catedràtic de Filosofia Moral a Salamanca, càrrec al qual va renunciar amb només 35 anys (havia estat ordenat sacerdot sis anys abans). Isabel la Catòlica (1451-1504) va voler conèixer-lo el 1475 i li va demanar que fos el seu confessor, el va incorporar al Consell Reial i va passar a ser un dels homes més influents d’Espanya.

Es va oposar a que es formés la Inquisició i va ser partidari de culminar la Reconquesta. És el primer arquebisbe de Granada i va posar en marxa la nova diòcesi. Va aprendre àrab; pretenia evangelitzar els musulmans amb pausa i sense pressa, de manera que “ells prenguin la nostra religió i nosaltres la seva llengua”. Va promoure el primer diccionari àrab-castellà. Va fer buscar clergues que coneguessin la llengua àrab per ensenyar i confessar. Els musulmans el van anomenar Alfaquí Santo, sant doctor de la llei. Per a ell, l’autoritat ha d’anar acompanyada de la raó i el motor de la conducta ha de ser l’amor i no la por. Va ser acusat d’heretge i de judaïtzar, pels de sempre (fanàtics amb diferents ideologies hi són sempre a punt, per tots els segles dels segles).

Impulsat per la immediatesa i l’obsessió uniformadora, el cardenal Cisneros (1436-1517) va desplaçar aquella política sàvia i pacient per un mode agressiu que va desembocar en la rebel·lió dels moriscos (el 1499, poc després d’arribar a Granada, va fer cremar milers de llibres sagrats per als musulmans i va salvar els de medicina, filosofia i cròniques). Hernando va mediar, conscient que el problema dels judeoconversos i dels musulmans no era estrictament religiós, i només era resoluble des d’una monarquia amb capacitat d’integració. “La seva sensibilitat envers la cultura –escriu Ricardo García Cárcel– va partir sempre del principi de l’apreci general a les persones, assumint valors culturals diferents a la fe cristiana.”

El gener de 1582 els inquisidors valencians van proposar expulsar els moriscos valencians i “posar-los a Castella la Vella, el més lluny possible d’aquesta cort” i no expulsar-los a Berberia, perquè al cap i a la fi són espanyols com nosaltres. L’expulsió va començar anys després, el 1609. És impossible consolar-se per la pèrdua d’influència dels millors.