El dilema sobiranista: Junts proposa un bloc de resistència a ERC davant el sisme d'Aliança Catalana

La política catalana travessa una fase de fragmentació creixent i reordenació estratègica, marcada pel debilitament del bloc independentista tradicional i l’aparició de nous actors que alteren els equilibris interns. Els darrers baròmetres demoscòpics reflecteixen un escenari cada cop més competitiu, en què la cohesió sobiranista ja no es pot donar per descomptada i on les decisions tàctiques a Madrid adquireixen un pes determinant.

Segons el CIS de desembre de 2025, Aliança Catalana arriba al 0,5% d’intenció de vot a escala estatal, situant-se per davant de Junts per Catalunya, mentre que ERC es consolida com la força independentista més forta, amb un 2,1%. Tot i que aquestes xifres no anticipen un paper decisiu en unes eleccions generals, sí que evidencien un desplaçament simbòlic rellevant dins l’espai sobiranista, especialment per a Junts, que perd centralitat davant d’una formació emergent.

Aquest fenomen es reforça en l’àmbit català. Les enquestes del CEO de la Generalitat situen Aliança Catalana empatada amb Junts en nombre estimat d’escons al Parlament, amb entre 19 i 20 diputats cadascun, mentre que PSC i ERC apareixen per davant. L’entrada de la formació liderada per Sílvia Orriols trenca l’hegemonia històrica de l’espai postconvergent i afegeix pressió als partits independentistes tradicionals, obligant-los a replantejar discursos, aliances i tàctiques.

Aquest context de competència interna i fragmentació electoral explica en bona mesura el moviment estratègic que Junts impulsa ara al Congrés dels Diputats.

Junts busca la unitat independentista davant Aliança Catalana i la debilitat governamental

En aquest escenari, Junts per Catalunya proposa articular un bloc conjunt amb Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés com a resposta tant a l’avenç d’Aliança Catalana com a la fragilitat parlamentària del Govern de Pedro Sánchez. La iniciativa parteix de la portaveu de Junts a la cambra baixa, Míriam Nogueras, que planteja unir els set diputats de Junts amb els set d’ERC per formar un bloc de catorze parlamentaris independentistes.

Nogueras sosté que l’actual “debilitat” de l’Executiu socialista obre una finestra d’oportunitat per forçar concessions rellevants en matèria de finançament, drets i reconeixement institucional per a Catalunya. Des del seu punt de vista, actuar de manera coordinada permetria maximitzar la capacitat de pressió, mentre que mantenir estratègies separades redueix l’eficàcia de l’independentisme a Madrid.

“Plantar-se és una part d’aquesta metodologia”, afirma la portaveu, defensant que el moment polític permet avançar en qüestions estructurals com el reconeixement nacional o el dret a l’autodeterminació des del mateix Congrés. Aquesta proposta s’inscriu en la línia més dura que Junts ha adoptat després de la ruptura amb el PSOE, una estratègia que considera imprescindible per obtenir resultats tangibles.

L’argument parlamentari de Junts: confrontació estratègica

El nucli d’aquesta tàctica es manifesta en la decisió de Junts de rebutjar els objectius d’estabilitat i deute per al període 2026-2028 presentats pel Govern de Sánchez. Aquesta negativa ha generat crítiques i controvèrsia, en coincidir amb el vot contrari de partits com el PP o Vox, una lectura política que Junts rebutja.

La formació defensa que la seva posició respon exclusivament a la defensa dels interessos de Catalunya, especialment en l’àmbit del finançament. Segons els seus càlculs, la senda de dèficit proposada per l’Executiu assignaria a Catalunya uns 1.038,7 milions d’euros, una xifra que Junts considera molt allunyada del que correspondria al país. Al seu parer, una distribució justa hauria de situar-se per sobre dels 8.000 milions d’euros.

Aquesta bretxa quantitativa s’ha convertit en un dels principals arguments de Junts per justificar la seva estratègia de confrontació parlamentària i reforçar la idea que la pressió directa és més eficaç que la negociació sense condicions.

Avenços i prioritats després del distanciament amb el PSOE

Junts sosté que la seva estratègia independent ja ha donat fruits. Des del distanciament amb el PSOE, el partit reivindica diversos avenços legislatius aconseguits al Congrés, que presenta com a prova de l’eficàcia de la confrontació tàctica.

Entre aquests avenços hi ha l’ajornament de l’aplicació del sistema Verifactu, l’aprovació de la llei contra la multireincidència i la paralització dels increments de les quotes dels autònoms. A això s’hi afegeix la reducció de l’impost de societats per a petites i mitjanes empreses, una mesura que Junts destaca com especialment rellevant per al teixit econòmic català.

Nogueras subratlla que aquests resultats demostren que negar suport al Govern quan no atén les demandes catalanes pot traduir-se en resultats concrets. Paral·lelament, insisteix que qüestions com l'oficialitat del català a la Unió Europea i l’augment de competències per a la Generalitat continuen sent prioritats irrenunciables.

ERC redefineix el seu paper i avalua riscos i oportunitats

Per a Esquerra Republicana de Catalunya, la proposta de Junts arriba en un moment delicat. ERC és actualment la força independentista millor situada a les enquestes, tant a escala estatal com autonòmica, però ha de decidir com equilibrar la seva identitat sobiranista amb una estratègia pragmàtica que li permeti obtenir resultats sostenibles.

El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha criticat Junts pel que considera actituds que dispersen esforços i dificulten l’assoliment d’acords estructurals amb el Govern. Davant d’això, Nogueras replica que “l’energia i la força que alguns gasten a atacar-nos haurien de dedicar-les a pressionar el Govern espanyol pel que és nostre”, defensant que un bloc conjunt podria transformar la capacitat d’influència de l’independentisme.

Aquest encreuament de posicions reflecteix un debat estratègic de fons: confrontació oberta versus negociació pragmàtica. Històricament, ERC ha optat per aquesta segona via, cercant acords estables que, encara que graduals, es puguin traduir en avenços concrets per a Catalunya.

L’ascens d’Aliança Catalana: factor de pressió i fragmentació

Mentre Junts i ERC debaten el rumb a seguir, Aliança Catalana es consolida com un actor disruptiu dins l’independentisme. El seu discurs, especialment dur en qüestions com la seguretat i la multireincidència, connecta amb sectors descontents amb els partits tradicionals i erosiona la base electoral del postconvergent.

Aquest creixement no només afecta Junts, sinó que també obliga ERC a definir la seva posició davant d’una formació que capitalitza el malestar i qüestiona la moderació estratègica. La presència d’Aliança Catalana introdueix una competència interna directa que dificulta l’articulació d’un front sobiranista cohesionat.

La fragmentació electoral i el repte de la cohesió

Els baròmetres recents apunten a un Parlament altament fragmentat, amb el PSC com a primera força, seguit d’ERC i un bloc en què Junts i Aliança Catalana competeixen estretament. Cap partit sembla en condicions d’assegurar majories clares sense pactes amplis, fet que condiciona tant la política autonòmica com l’estratègia a Madrid.

A escala estatal, el CIS situa PSC i PSOE per davant de PP i Vox, mentre que ERC lidera l’espai independentista, seguida d’EH Bildu i BNG, amb Junts i Aliança Catalana en posicions més endarrerides. L’independentisme continua sent minoritari en unes eleccions generals, cosa que reforça la necessitat de maximitzar la seva influència parlamentària.

Escenari actual: equilibri entre confrontació i negociació

En aquest context, la política catalana es mou entre dues pulsions: l’aposta de Junts per una confrontació coordinada que aprofiti la debilitat del Govern central, i l’enfocament més pragmàtic d’ERC, orientat a obtenir resultats tangibles sense trencar ponts.

La irrupció d’Aliança Catalana afegeix un tercer eix que obliga els partits tradicionals a competir per legitimitat i suport electoral, sota la pressió d’un electorat cada vegada més volàtil.

Possibles futurs: aliances, ruptures i reconfiguracions

A curt termini, un dels escenaris més probables és una convergència tàctica entre Junts i ERC al Congrés, almenys en assumptes clau com el finançament i el reconeixement institucional. Si es manté la cohesió, aquest bloc podria incrementar la seva capacitat de pressió.

Un altre escenari apunta a un aprofundiment de la fragmentació, amb Aliança Catalana guanyant pes i forçant ERC a assumir un lideratge més clar de l’independentisme, mentre Junts redefineix el seu paper per recuperar centralitat.

Finalment, la fragmentació obre la porta a pactes més amplis amb forces no independentistes al Parlament, especialment amb PSC o Comuns, com a via per garantir estabilitat institucional, tot i que això implicaria concessions que reconfigurarien el mapa polític català a mitjà termini.