Cara i creu de la política

Quan Alberto Núñez Feijóo va convocar el 21 congrés del Partit Popular, per al primer cap de setmana de juliol, no podia imaginar que el conclave dels populars coincidiria amb el tsunami que, per diversos casos de presumpta corrupció, sacseja aquests dies els fonaments del socialisme espanyol.

Mentre que els de Feijóo han desenvolupat el seu simposi de manera plaent i amb l'eufòria a penes continguda, perquè pensen que el seu líder molt aviat serà el nou inquilí del palau de la Moncloa, els socialistes van celebrar el seu Comitè federal amb la tensió, el malestar i la incerteza com a teló de fons. Una reunió sobre la qual va planejar la figura de Santos Cerdán, exsecretario d'Organització i en aquests moments a la presó preventiva per ordre del magistrat Leopoldo Puente. Puente va decidir l'ingrés a la presó incondicional i sense fiança de Cerdán pels “notables indicis” que persisteixen sobre la possible comissió dels delictes de pertinença a organització criminal, suborn i tràfic d'influències.

En el seu acte, l'instructor desgrana com l'ex secretari d'organització del PSOE hauria orquestrat una trama corrupta amb la complicitat de l'exministre de Transports José Luis Ábalos i el seu exasesor Koldo García. El magistrat calcula que aquests tres personatges es van repartir uns cinc milions d'euros, però creu plausible que del botí s'hagin beneficiat altres persones “físiques i jurídiques” que no identifica.  I aquí és on al PSOE no li arriba la camisa al cos perquè la pregunta és òbvia: Qui són aquestes persones jurídiques?

Per si la cosa no estava bastant complicada en el partit socialista, poc abans de començar el Comitè Federal, del passat dissabte, arribava la notícia que Francisco Salazar home de la Moncloa, i de total confiança del president, que anava a ocupar un càrrec de rellevància dins del nou organigrama, presentava la seva renúncia per estar acusat d'abús de poder i assetjament sexual. La primícia va caure com una bomba a Ferraz.

Per a sortir del xoc que els socialistes estan patint amb els últims successos, Pedro Sánchez ha fet un ajust en la comissió executiva del partit fent sortir a persones pròximes a Cerdán i ha donat entrada a altres allunyades del grup tòxic dels Ábalos i companyia, com Rebeca Torró per a la secretària d'Organització o Montse Mínguez com a portaveu del partit. 

A més, va proposar un paquet de mesures per a consum intern com, per exemple, un sistema de contrapesos entre els membres de l'adreça, endurir el codi ètic per a aquells que utilitzin la prostitució, garantir l'anonimat als denunciants de possibles irregularitats, dotar d'autonomia a l'òrgan encarregat del compliment normatiu de l'organització i elaborar un protocol antifrau i anticorrupció.

Totes aquestes mesures són endogàmiques i tal vegada siguin necessàries, però, per descomptat, no són suficients. No sembla que vagin a convèncer ni a la ciutadania ni, molt menys, a altres partits polítics. En aquesta ocasió, l'hora de la veritat per a Sánchez serà el pròxim dia 9 de juliol quan comparegui en el Congrés dels diputats i expliqui quina és la seva recepta per a posar límit a excessos, tripijocs i corrupteles; si llavors aconsegueix recompondre complicitats amb els socis parlamentaris, la legislatura seguirà endavant; en cas contrari, l'aritmètica parlamentària és la que és i caldrà posar data a les pròximes eleccions generals.

Per part seva, el PP portava vuit anys sense actualitzar el seu ideari polític. No obstant això, aquest congrés, a tenor del que hem vist, tampoc ha servit per a posar al dia el projecte polític de la dreta del nostre país. La consigna era clara: evitar els temes espinosos i passar de puntetes sobre qüestions tan delicades com la relació amb Vox. Fins a Isabel Díaz Ayuso va renunciar a donar la batalla per una cosa tan bàsica en democràcia com una persona un vot. A saber, que haurà aconseguit la presidenta madrilenya a canvi de la seva aparent docilitat perquè segur que Feijóo haurà pagat un bon peatge per a tenir un conclau plaent.

El congrés d'un partit polític és, per definició, un acte d'autoafirmació i el moment oportú per a plantejar un projecte i desenvolupar un programa. No obstant això, en aquesta ocasió el conclave dels populars ha acabat i seguim sense saber que faran els populars quan governin (si és que governen) en qüestions claus com l'avortament, l'eutanàsia, si mantindran la pujada de les pensions conforme al IPC o tornarem al 0,25% de Rajoy i seguim sense saber la proposta que tenen per a Catalunya.

Feijóo sap que té data de caducitat: el seu crèdit acaba amb les pròximes eleccions generals, siguin quan siguin. Per això, ha volgut afermar el seu lideratge al capdavant del partit col·locant a gent de la seva total confiança en llocs claus, i així fer l'assalt final al “sanchismo”. La dimissió de Bufona Gamarra com a secretària general del partit li ha permès fer un remodelació de la cúpula de l'organització a la seva mesura; i entre altres ha col·locat al fins ara portaveu parlamentari, el mamporrero Miquel Tellado, al capdavant del partit i a Ester Muñoz, diputada de paraula fàcil i llengua afilada en el càrrec de portaveu del grup parlamentari. Tots dos, instal·lats en la brega permanent, comparteixen un discurs aspre i bast, sense concessions a l'adversari.

Dies abans del congrés Feijóo va manar a Tellado sondejar la disponibilitat dels socis parlamentaris de Sánchez a canviar de bàndol. Però ja se sap que qui sembra vents recull tempestats, i això és el que li va ocórrer al PP. Els de Junts van suggerir a Feijóo que anés a Waterloo a negociar amb Puigdemont i els del PNB van donar a Tellado amb la porta en els nassos. No es pot estar tot el temps insultant i menyspreant a algú i després buscar-lo perquè doni suport a una moció de censura.

En aquests moments PP i PSOE són la cara i la creu d'una mateixa cosa: la política al nostre país. Mentre els primers estan pletòrics, plens i gairebé extasiats perquè sembla que el vent els bufa de popa i té el poder a tocar. En el PSOE estan immersos en una de les etapes més fosques de la seva història recent. Si el cas Cerdán es queda en els tres individus dels àudios, els socialistes podran superar el sot i reflotar el seu projecte, però si resulta que els tentacles de la corrupció són més allargats del que es preveu i han penetrat en les arques del partit o han deixat la seva petjada en el patrimoni d'algun socialista il·lustre el daltabaix serà dels quals marquin una època.

S'aveïnen dies tibants i carregats de novetats, algunes més o menys previstes, unes altres, potser, imprevisibles. Estarem atents i que tots recordin que no és aconsellable vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo.