La batalla forestal de Catalunya: La prevenció en el focus davant l'amenaça dels incendis

A Espanya, i en particular a Catalunya, l’ordenació forestal es revela com un sistema ple de contrastos. Conviuen models que van des de l’atomització de la propietat fins a la gestió comunal, cadascun amb les seves pròpies fortaleses i debilitats a l’hora d’afrontar un incendi.

Catalunya, en la primera línia de defensa davant del foc

A Catalunya, la lluita contra els incendis ha començat molt abans que es declarés una flama. L’abandonament de l’entorn rural ha provocat una acumulació de biomassa que actua com a combustible, fent els boscos més vulnerables. Per això, amb un 76% de la superfície forestal en mans privades, segons el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, el gran repte ha residit en la prevenció. El pla anual de prevenció de la Generalitat s’ha centrat en la creació de franges de defensa i en la col·laboració ciutadana a través de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF). La tasca d’aquestes agrupacions ha estat crucial per reduir la continuïtat de la vegetació, especialment a la interfície entre zones urbanes i forestals.

En cas d’emergència, la Generalitat de Catalunya ha comptat amb eines com el visor “Foc al Bosc”, que permet una anàlisi detallada dels incendis, tot  facilitant una resposta més eficaç i la planificació de futures estratègies. La feina dels Bombers de la Generalitat no ha estat tan efectiva sense una gestió prèvia que limités la propagació del foc.

El mosaic espanyol: de la fragmentació a la gestió col·lectiva

La situació de la propietat forestal a Catalunya ha reflectit el que passa a la resta de l’Estat, on prop del 70% dels boscos són de titularitat privada, segons el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya. Aquesta realitat, amb una manca d’ordenació generalitzada, ha contrastat amb els models excepcionals del nord.

El repte de la manca de planificació

A la major part de l’Estat, la manca d’una gestió planificada dels terrenys privats ha estat un problema de gran envergadura. Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, només prop del 15% de la superfície forestal total ha comptat amb un pla de gestió. Sense una ordenació que reguli l’ús dels recursos i la neteja del terreny, els boscos s’han tornat més densos i l’acumulació de biomassa els ha convertit en un polvorí. El sector forestal públic ha estat majoritàriament ordenat, però el privat, que és molt heterogeni i atomitzat, no ho ha estat, la qual cosa ha dificultat l’aplicació d’una política uniforme.

La singularitat del model gallec: Monts Veïnals

A Galícia, els “montes vecinales en mano común” han representat un quart de la superfície forestal, unes 650.000 hectàrees, gestionades per unes 3.000 comunitats, segons la Xunta de Galicia. Aquest model col·lectiu ha fomentat una gestió activa del terreny que, en teoria, hauria de ser una eina poderosa contra el foc. Tot i això, un estudi publicat al mitjà digital Campo Galego ha assenyalat que la superfície cremada en aquests monts ha estat el doble que en els de propietat privada. Això ha subratllat que la gestió activa també ha de ser una gestió adequada, que redueixi la continuïtat de la biomassa i millori la resiliència de l’ecosistema, en coordinació amb les administracions públiques.

Altres models comunals: País Basc i Navarra

Al País Basc, els “montes de socios” han estat terrenys de propietat privada amb gestió col·lectiva, mentre que a Navarra la figura del mont comunal també s’ha gestionat de manera mancomunada, planificant conjuntament l’explotació dels recursos forestals i facilitant així la prevenció d’incendis. Aquests models de gestió col·lectiva han demostrat que la unió dels propietaris ha estat una eina eficaç.

Lliçons de l’estranger: prevenir amb incentius i sostenibilitat

La gestió forestal a l’Estat espanyol ha contrastat amb els models implementats en altres països que han demostrat que la conservació i el desenvolupament econòmic poden anar de la mà per prevenir incendis.

Costa Rica i el Pagament per Serveis Ambientals (PSA)

Costa Rica, per exemple, ha aconseguit un notable èxit en la seva política forestal gràcies a un programa de Pagament per Serveis Ambientals (PSA) que ha compensat econòmicament els propietaris per protegir els seus boscos, segons el Banc Mundial. Aquest model ha demostrat que s’ha pogut incentivar la conservació a gran escala, cosa que alhora ha actuat com una barrera natural contra el foc en mantenir la coberta forestal de manera ordenada.

Xile i la Protecció del Bosc Natiu

De manera similar, la política forestal de Xile, segons la Corporació Nacional Forestal (CONAF), s’ha centrat en la protecció del bosc natiu, impulsant-ne l’aprofitament sostenible per part de les comunitats locals. Aquest model ha generat un valor econòmic directe i una connexió amb el territori que ha reforçat la resiliència dels boscos i ha facilitat la prevenció.

La clau de la prevenció: el manteniment del terreny

En definitiva, la lluita contra els incendis forestals ha requerit una gestió activa i coordinada que, en el fons, s’ha reduït al manteniment del terreny. Si els boscos no s’han netejat mitjançant la silvicultura preventiva o el pasturatge, si s’ha deixat créixer l’herba seca, els matolls i la vegetació de manera descontrolada, aquesta massa vegetal s’ha convertit en combustible. Aquest material, una vegada ha començat el foc, ha estat el que l’ha propagat amb rapidesa i ha augmentat la seva virulència. L’experiència de Catalunya, els models comunals de Galícia i les lliçons apreses d’altres països han demostrat que la millor estratègia per combatre el foc ha estat una gestió forestal integral que vagi més enllà de l’extinció i es centri en la prevenció a llarg termini.