diumenge, 31 de maig de 2020

Estrena a Barcelona de 'La llamada', una comèdia musical d''els Javis'

|

l'anomenada

'Els Javis', com popularment se'ls coneix, constitueixen un dels fenòmens més singulars del nostre país. Per si algun dels nostres lectors no 'està al lloro' recordarem que es tracta de dos joves, Javier Ambrosi, madrileny, periodista, de 35 anys i Javier Calvo, murcià, de 28 anys, tots dos, alhora, actors, guionistes, productors i directors coneguts per la seva presència en sèries de televisió però, alhora, parella sentimental. La seva relació personal ha fructificat en una fructífera col·laboració professional que va tenir la seva expressió fa cinc anys quan van estrenar al vestíbul del Teatre Lara de Madrid 'La llamada', una curiosa, alegre, simpàtica i gens convencional comèdia musical. Aquell arriscat intent es va convertir en un gran èxit que va passar immediatament a l'escenari gran, va fer bolos per mitja Espanya, va acumular premis i finalment es va convertir en pel·lícula. Cinc anys després arriba, per fi, a Barcelona en la seva inicial versió teatral, on s'ha presentat al Poliorama de les Rambles.


L'estructura dramàtica de 'La llamada' és senzilla. Té solament cinc personatges: dos adolescents, Susana i Maria, que participen en el campament d'estiu de 'La Brújula' promogut per una institució religiosa indeterminada, la monja Milagros, al càrrec estan les noies, la superiora Bernarda i .... Déu. Sí, sí, un Déu molt especial perquè els autors directors transgredeixen la imatge convencional i el materialitzen en una figura femenina que en la presentació realitzada a Barcelona va encarnar Ruth Lorenzo. Aquests vímets bé poguessin haver donat lloc a la clàssica història ensucrada que hem vist reiteradament en centenars de versions. Però 'els Javis' l'han transformat en una cosa molt diferent: una peripècia hilarant, en la qual els protagonistes utilitzen un llenguatge col·loquial i d'altra banda molt real, es comporten amb naturalitat, molt 'humanament', sense prejudicis, el que els permet donar regna als seus sentiments i obrir-se a allò al que els indueix la seva pròpia naturalesa. I així Susana acaba declarant el seu amor per Milagros i tots a una seduïts per aquesta insòlita presència divina. Tots aquests elements estan acoblats amb mestria, molt d'humor, infinit desimboltura i, en el fons, una gran ingenuïtat i un enorme respecte als valors que podem considerar fonamentals.


Ja que es tracta d'una comèdia musical, dit acoblament troba la seva eina mestra en la música molt centrada en l'electro llatí i en què hi ha melodies conegudes de Whitney Houston, Henry Méndez o Presuntos Implicados, al costat de cançons originals d'Alberto Jiménez, Toño Casado, Alberto Torres i Jorge Cardona, peces totes elles interpretades en viu per un quartet present en escena.


Una coda final: ara que està de moda parlar de 'teatre familiar', ens atreviríem a dir que 'La llamada' és una obra perfectament incardinable en aquest gènere; no certament per a un públic infantil, però sí per a l'adolescent que cerca arguments i personatges afins als seus sentiments i preocupacions.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH