Teatre Akadèmia: Saramago denuncia la perillosa deriva de les "democràcies reals" al seu 'Assaig sobre la lucidesa'

 

Les empreses teatrals solen programar les seves temporades amb antelació, de manera que quan arriba el setembre poden informar amb força exactitud sobre el que posaran a la cartellera al llarg dels mesos següents. Això vol dir que, en general, no hi incorpora un títol de forma oportunista segons el que passi en un moment determinat. Cal atribuir, per tant, a la causalitat, una feliç casualitat en aquest cas, l'estrena al Teatre Akadèmia de la primera producció d'aquesta temporada, que és un muntatge teatral en versió catalana de l''Assaig sobre la lucidesa' del portuguès José Saramago.

Continuació d'una obra seva anterior, l''Assaig sobre la ceguesa', l'autor lusità denuncia des de la ficció la preocupant deriva que s'adverteix en algunes societats contemporànies teòricament democràtiques. En el cas d'aquest treball, imagina la indignació d'un col·lectiu social enfront dels seus polítics quan els electors són cridats a votar en dues ocasions i ho fan en les dues convocatòries majoritàriament en blanc a títol de "qüestionament implacable als partits que gestionen la democràcia" segons Roger Julià. Només una persona és capaç d'advertir el que està passant, mentre que les autoritats, paralitzades davant d'una situació inexplicable, reaccionen de la pitjor manera possible. Els sona a 'déjà vu'?

A l'arribada dels espectadors a l'espai escènic d'aquest teatre del carrer Buenos Aires l'ambient està dominat per una espècie de boirina que convida a subsumir-se en la incertesa. A escena, només unes cadires. No hi ha més decorats, excepte algun element complementari que apareix incidentalment i el savi ús de la luminotècnia a càrrec de Sylvia Kuchinow. Els cinc intèrprets, Marc Pujol, Xavier Casán, Elena Fortuny, Xavier Torra i Júlia Santacana, dirigits per Julià, diuen el text de Saramago en una acurada traducció de Jumon Erra. L'acció es desenvolupa amb un ritme progressivament accelerat fins arribar a un clímax que es resol amb un espectacular recurs escenogràfic.

Com diu el director, "l'obra es converteix en absolutament vigent després de les revoltes ciutadanes ha hagut en el món en l'última dècada i posa en relleu el necessari debat al voltant de l'anomenada 'democràcia real'".