dissabte, 7 de desembre de 2019

El Mag Pop demostra que "Res és impossible" al Teatre Victòria

|

Teatre Mag Popo

Tot nen ha tingut els seus somnis, encara que en la majoria dels casos aquests no acaben de convertir-se mai en realitat. Antonio Díaz sí els ha pogut materialitzar i el nen de l'extraradi barceloní, nascut a Badia del Vallès, que havia somiat amb ser mag, no només ho ha aconseguit, sinó que s'ha convertit en un referent internacional d'un gènere tan disputat com és el il·lusionisme i, a més, ha aconseguit ser profeta a la seva pròpia terra amb l'adquisició com a seu pròpia d'un dels locals d'espectacles més longeus de la ciutat: el teatre Victòria.


L'adquisició es va anunciar a la primavera i ha calgut deixar passar uns mesos perquè l'antic Pavelló Soriano del Paral·lel que va administrar la família Balaguer, va ser palau de les varietats en la postguerra, on Joaquín Gasa va muntar les seves espectaculars revistes en els anys seixanta del segle passat i que després van adquirir i van reconstruir els de Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa, es rentés la cara i convertís en el que sembla un teatre completament nou.


Aconseguit aquest objectiu, tot estava preparat perquè el noi vallesà fes la seva reaparició amb un espectacle que ha suscitat la màxima expectació. Es titula 'Nada es imposible' i Antonio Díaz, el 'Mag Pop', amb l'ajuda d'un excel·lent equip del qual forma part una altra glòria local de l'il·lusionisme, el Mag Lari, ha muntat un xou capaç de seduir un públic multitudinari que en la nit de l'estrena va abarrotar de tal manera el coliseu del Paral·lel que als periodistes -si més no a qui això escriu- ens van enviar al galliner, també anomenat amfiteatre, i ara reconvertit elegantment, a la moda anglesa, a "balcony".


L'il·lusionisme es basa en les habilitats del professional i certament Díaz les posseeix en grau màxim, però cal afegir que per muntar un espectacle en una sala de les dimensions de les del Victòria no n'hi ha prou amb això. Cal afegir molts altres elements, com és el cas: artefactes de grans dimensions, vídeo, joc de llums, molta música, foc, pirotècnia, fum, telons i cortines que apareixen i desapareixen, pilotes amb les que juga el públic, polseres de mà que es col·loquen al respectable a l'entrada i s'il·luminen en el seu moment, llançament de confeti i serpentines, tot això amb un ritme endimoniat al llarg d'una mica més de seixanta minuts, durant els quals el Mag Pop, amb els seus treintaypocos anys -francament, sembla més jove- es mou amb soltesa, salta quan s'escau, es disfressa d'una i altra guisa o dóna uns passos de ball.


Deia el pare d'Adolfo Marsillach, Luis, que era periodista i crític teatral, que "les varietats -l'il·lusionisme és una d'elles- són almenys variat del teatre" i una mica de raó tenia. Però el cas d'Antonio Díaz és una excepció: el mimetisme de tants centenars o milers de mags, reiteratiu i, fet i fet poc imaginatiu, salta a trossos en un ininterromput exercici de superació. No hi ha moment per al tedi. Cada maniobra suscita atenció i sorpresa. I tot això arriba a una sublim dimensió en els exercicis finals de antipodisme i suspensió en el buit.


Dos codes finals. La primera: resulta molt encoratjadora l'actual oferta de la cartellera teatral barcelonina que, per fi! sembla capaç d'aconseguir alguna cosa que Madrid ha aconseguit fa anys: fer que la gent vingui a la ciutat amb l'única excusa d'anar al teatre. La segona: que tenint en compte els projectes d'Antonio Díaz a Broadway i altres grans epicentres de l'univers de l'espectacle, ens agradaria saber quins projectes té per a "seu" nou teatre Victòria quan ell no ocupi els lluminosos de la façana.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH