Escenari Brossa: "Decadència", una visió demolidora de Berkoff sobre les classes altes

La sala principal de l'Escenari Joan Brossa apareix embolicada en una espessa boira. Mentre el públic entra i pren posició dels seus seients, una senyora vestida amb elegant i oberta faldilla llarga, que deixa veure els seus ben tornejades cames, balla al compàs de la música ambiental que, a poc a poc va adquirint protagonisme fins que, amb l'acció de la luminotècnia, tothom entén que comença la funció. A escena, tan sols una còmoda butaca, una catifa tova i al capdamunt, un quadre gegantí que anirà canviant d'imatge. Anem a assistir a una representació de "Decadència" de l'autor britànic Stephen Berkoff.

En realitat, a Berkoff se li recorda com a actor reeixit de desenes de pel·lícules --especialitzat en general en paper de "dolent"-- i sèries de televisió, tasques que no han impedit que li quedés temps per a la creació literària: és autor d'alguns textos dramàtics, un dels quals, el que veiem ara a Barcelona, va ser dirigit originàriament per ell mateix.

Des d'un punt de vista conceptual, "Decadència" descriu el romanç entre dos personatges de la 'high society' --Steve i Helen-- disposats a gaudir sense taxa de la vida i de compartir acceleradament tota mena de plaers i vicis en un romanç marcat única i exclusivament pels seus capritxos. Com cada un d'ells té la seva respectiva parella diguem oficial, l'esposa de Steve, Sybil, que sospita de l'idil·li entre el seu marit i l'altra dama, contracta el detectiu Les per esbrinar què és el que està passant, sorgint entre ambdós una relació que va més enllà del que professional.

Bé, fins aquí l'esquema argumental, que Berkoff articula de manera que no quedi res innecessàriament vetllat. El llenguatge és descarnat, de vegades procaç i la interpretació no eludeix simulacions explícites que deixen poc a la imaginació de l'espectador. Tot això en un ambient aparentment plaent, però en realitat tancat, oclusiu, no exempt de tensió, tot i que els personatges es condueixin amb absoluta despreocupació.

Sota aquesta superfície batega una visió summament crítica d'una classe social ben situada, aliena a qualsevol preocupació que vagi més enllà del seu propi món i obsessionada únicament en el egoista gaudi de tots els plaers. Personatges que acaben sent menyspreables i, encara que llunyans, no necessàriament desconeguts perquè bé podrien ser fàcilment identificats amb alguns reals.

La interpretació de Miriam Alamany i Carles Martínez, sota la direcció de Glòria Balañá, requereix un notable esforç, sobretot per part de l'segon, obligat a tirar-se una i altra vegada sobre la catifa tova i d'adoptar posicions més o menys representatives de la lubricitat del personatge que interpreta. Una obra, en fi, provocadora, que no deixarà indiferent a cap espectador.