Bahrain, un minúscul país insular de majoria xiïta, governat despòticament per una monarquia sunnita

 

El Golf Pèrsic, que ara alguns països denominen Golf Pèrsic, és un microcosmos d'Estat d'enormes recursos petrolífers i, per tant, immensament rics, però caracteritzats per un comú denominador: gairebé tots estan governats despòticament per monarquies tribals. Un dels més desconeguts és l'antic emirat, avui regne, de Bahrain, que s'assenta sobre un arxipèlag de trenta illes -la més gran és la que dóna nom a l'país- situades entre Aràbia Saudita i Qatar. És un país petit, de 760 quilòmetres quadrats i poc més de 1'2 milions d'habitants, dels quals la meitat són estrangers. Amb una peculiaritat molt acusada pel que fa al seu component humà i és que, si bé es tracta d'una comunitat musulmana, la població originària i l'actualment majoritària és de confessió xiïta, mentre que la dinastia governant, la dinastia A l'Khalifa, i amb ella tota l'elit dominant, és sunnita i encara que ambdues viuen en un mateix país, ho fan en zones perfectament diferenciades. A aquest minúscul i conflictiu lloc va anar a parar el periodista Emilio Sánchez Mediavilla seguint l'estela de la seva companya Carla i el resultat de la seva experiència de Bahrain és "Una datxa al Golf" (Anagrama), llibre amb el qual va obtenir el primer premi de crònica Sergio González Rodríguez.

"Sexe, política i religió" són els tres grans tabús de Bahrain segons li va explicar a l'autor, en el seu exili de Berlín, el poeta Ali a l'Jalawi. El primer d'ells és comú a la majoria dels països islàmics encara que curiosament Bahrain es distingeix de todosm els altres en què l'homosexualitat entre majors de 21 anys va ser despenalitzada fa mig segle, mentre que els altres dos estan íntimament units perquè la religió, o per millor dir, la diferència entre les dues branques majoritàries de l'Islam, determina la política de país i la totalitat de la vida nacional, el que no impedeix que els que professen altres confessions no puguin viure-les sense dificultat. El problema està en el fet que la població majoritàriament xiïta està subjugada i roman marginada de la vida pública fins a l'extrem que el govern prefereix contractar egipcis, jordans o iraquians per les forces armades o la policia. "Tenien els bareiníes una magnífica habilitat per desviar el tema de conversa quan els preguntes per fets concrets relacionats per la política". I amb raó, ja que el sistema repressiu de el règim és atroç permanentment, però molt més encara quan es produeixen protestes com la haguda en 2005 contra el nou codi de família o la multitudinària manifestació de la plaça de la Perla a 2011.

Per a aquesta tasca, Bahrain, país pertanyent a el Consell de Cooperació de l'Golf, compta amb la incondicional assistència de l'Aràbia Saudita, veí a què roman unit per un pont de 27 quilòmetres i que envia tropes per sufocar a sang i foc qualsevol intent d'insubmissió. Una veïnatge curiosa ja que, com diu Sánchez Mediavilla, "jo vivia en una illa amb vistes a l'Aràbia Saudita ... però no podia entrar-hi".

És clar que el règim intenta amagar aquesta situació amb la presència de personalitats i per allà han desfilat des Plácido Domingo a Michael Jackson, passant per Kim Kardashian "Aquestes visites -diu-serveixen per contrarestar les campanyes de denúncia de l'organització de drets humans", a l'igual que el patrocini de la Fórmula 1.

La memòria de l'estada de Sánchez Mediavilla inclou moltes anècdotes, ambients i situacions, alguna història col·lateral, com la de la família de l'comerciant de perles Ahmed Bu Khalaf -el comerç de perles era el principal mitjà de subsistència dels bareiníes fins al descobriment de l' petroli- tot això embolicat en nombroses situacions dramàtiques -persecuciones policials, detencions arbitràries, tortures assassinats ... - I és que "no és fàcil informar-se dels que passava a Bahrain ... ni tan sols vivint allà".