"L'avinguda de les il·lusions": una novel·la sobre el Paral·lel i la Barcelona del primer terç de segle XX

Molt s'ha escrit sobre l'avinguda que va portar oficialment el nom del Marquès del Duero durant més d'un segle, però que ha estat coneguda popularment pel paral·lel 41º 22 '33' 'que discorre precisament per l'itinerari que el porta des del Mediterrani fins la plaça d'Espanya. Des de finals de segle XIX i durant dos terços del segle XX el Paral·lel va ser l'epicentre de la vida frívola barcelonina i al llarg de les seves voreres es van alinear teatres, cinemes, cabarets, atraccions, cafès cantants i cafès a seques, més tard cinemes i establiments lúdics i de restauració de tot tipus. Aquesta condició ha donat molt de joc als novel·listes, tant autòctons, com alguns estrangers i encara que ha anat canviant de signe, segueix sent punt de trobada dels amants del teatre, amb excel·lents locals que mantenen viu l'art de Talia.

En tot cas, ha quedat una llegenda d'aquells temps pretèrits en què al Paral·lel es feien artistes de tota mena, cabareteres, dones de vida presumptament fàcil, hampons, xulos, "pinxos" i carteristes amb mariners, proletaris, sindicalistes i gent honrades o no de tota l'escala social que venien aquest punt de la ciutat per entretenir-se i passar una estona agradable. Xavi Barroso diu, per tot això, "L'avinguda de les il·lusions" i justament utilitza aquesta denominació com a títol de la novel·la que acaba de publicar Grijalbo i que pretén ser un relat de l'agitada vida barcelonina del primer terç de segle XX.

Francisca i Maria Romero són dues noies camperoles de Solsona que emigren a Barcelona a la recerca d'una vida millor i es col·loquen com a empleades domèstiques al domicili dels Puig, una família principal. És allà on inicien la seva nova vida en la qual seran espectadores, inicialment passives de, d'una banda, del discórrer de l'alta burgesia local, tancada en la seva bombolla d'or. Però alhora també de l'agitació social que viu la ciutat, amb algunes de les grans vagues de la història de la ciutat (1909 i 1919, principalment), circumstància que permetrà a Francisca establir una relació, fortuïta, però fet i fet definitiva , amb un actiu anarcosindicalista. Això no exclou que mantingui també relacions, paral·leles i / o accidentals, amb altres homes, entre ells fins i tot dos senyorets. L'enfrontament amb aquests mons porta a Francisca a viure una complexa trama de peripècies, embullades amb successives relacions traumàtiques (Joan, Jaume, Tomàs ...) i adobades per l'ambició de convertir-se en artista. Ho aconsegueix, no sense patir tota mena d'entrebancs, desenganys, incidències i renúncies i d'aquesta manera es converteix en Maria Green, l'artista que aconsegueix fer compatible la interpretació de arriscats cuplets amb missatge polític -un d'ells, "L'anarquista", que li recorda l'amor d'en Joan i que resa "vine aquí, el meu anarquista, vine aquí; somia amb mi, canvia el meu món, revoluciona les meves faldilles i la meva ira, Feu- me'l viure ple de petons, d'anades i vingudes"-, amb vodevils de Santpere o drames d'Ibsen. El Paral·lel acaba enredant amb la Rambla com epítom cadascuna dels carrers de dos universos diferents i, malgrat la seva proximitat geogràfica, distants: un, popular; l'altre, selecte i acomodat, complicant-d'aquesta manera la vida a Francisca que, d'alguna manera, acaba sent partícip de tots dos.

Xavi Barroso ha escrit una novel·la llarga de més que 500 pàgines en què s'entremescla la ficció narrativa amb els fets històrics que van marcar aquella ensenderada vida barcelonina del primer terç de la centúria anterior, el que li dóna peu a reflectir la penosa vida de la majoria de la població, condemnada a sobreviure en precàries condicions i amb salaris de fam, mentre una burgesia enriquida per la guerra europea fa oïdes sordes al signe dels temps, tancament que desembocarà en la catàstrofe de 1936. l'autor inclou a l'escenari narratiu a nombrosos personatges reals, que encadena amb els de ficció, aconseguint amb naturalitat el desitjat enfilada. Dóna, a més, colorit al desenvolupament argumental amb notes de cert esquinçament, així la violació de Maria, la relació lèsbica d'aquesta amb Mercè o l'obligada vida de bordell que durant algun temps suporten la pròpia Francisca i la seva amiga Anna.

Seria de cas discutible valorar la versemblança de la forma en què Francisca arriba l'ascens social, circumstància que li permet assistir com a convidada a un sopar a la casa on va treballar com a criada o assistir al banquet de noces del fill d'un dels Puig (hagués estat més creïble que participés en la cerimònia religiosa, tenint en compte que l'Església és la casa de tots) Però "l'avinguda de les il·lusions" no és un llibre d'història, sinó una novel·la i tota llicència és, per tant lícita en el context d'una obra que resulta, d'altra banda, ambiciosa i, per què negar-ho, també entretinguda.