César González Ruano, un gran periodista i poeta, alhora que un acreditat pocavergonya, biografiat per Marino Gómez Santos

 

Deia Oscar Wilde que a la literatura i l'art la bondat o la maldat no eren factors rellevants, que l'únic que importava era la bellesa o la lletjor. Un aforisme una mica escandalós però que respon exactament a la realitat. Hi ha hagut grans figures de les arts i de les lletres que en la seva vida privada van ser detestables per la seva indignitat moral. Recordem alguns casos referits a escriptors: tal el de Céline, una glòria de les lletres franceses el compromís amb els nazis va convertir en un empestat a l'extrem que molt després de la seva mort es va considerar improcedent celebrar el centenari del seu naixement, o Jean Genet, que abans de convertir-se en famós escriptor va exercir com a lladre i prostitut. A Espanya tenim també alguns exemples, com el de Pedro Luis de Gálvez i, sobretot, el de César González Ruano. Amb aquest últim va passar una cosa molt curiosa: la seva  vida es va anar fent fora l'oblit i només es va tenir present la seva glòria literària. D'aquesta manera, una acreditada fundació va crear un premi literari amb el seu nom i Sitges, població en la qual va viure durant algun temps en els anys quaranta i sobre la qual va escriure un dels seus llibres, li va dedicar un jardí. Ah! Però hi ha investigadors capaços d'ajustar els comptes al més pintat i l'aparició en 2013 d'una biografia en la qual es donava compte puntual de les seves malifetes li va costar premi i jardí.

Arriba ara de la mà de Marino Gómez Santos, un acreditat autor de biografies, la qual dedica a qui va ser el seu amic i en bona mesura el seu promotor i amb qui va exercir en alguna mesura com a acompanyant o, si es prefereix, "chevalier servant". "César González Ruano en blanc i negre" (Renaixement) és, per tant, una biografia benèvola que no amaga els aspectes menys honorables d'aquest personatge que, encara que no ho digui l'autor expressament tot i que mostra al text, va ser un home venal, malgastador, sablista, faldiller, vanitós (pretendre els marquesats de Cagigal i de la Vega d'Acevedo, que mai va aconseguir) i mentider però, alhora, summament treballador, autor d'una immensa obra periodística -va ser corresponsal a Berlín i Roma-, poètica i narrativa i, segons li donava l'aire, generós, sociable i simpàtic.

De tots els aspectes tèrbols de la seva executòria destaca la seva captura per la Gestapo al París ocupat quan se li va descobrir amb passaports en blanc i una important suma de diners i a conseqüència de la qual cosa va ser internat a la presó de Cherche Migdia. Gómez Santos el cita, però sense aprofundir en la raó d'aquesta detenció que va poder costar-li molt cara i de la qual van salvar les intervencions de Gregorio Marañón, amic seu, i de l'ambaixador d'Espanya a Vichy, Lequerica (altres autors menys complaents aclareixen que venia passaports falsos a jueus que desitjaven fugir de la persecució nazi i que, internat a la presó, va espiar i va denunciar als seus propis companys d'internament, en fi, una veritable perla) a això caldria sumar una atrafegada vida familiar. Separat de la seva dona Esperança Ruiz Crespo, amb la qual va tenir una filla anomenada Charito, es va passar tota la resta de la seva vida amb l'enigmàtica i bella Mary de Navascués, d'incert origen aristocràtic i de cas real, amb la qual mai va poder casar-se perquè a Espanya no havia divorci, però amb la qual va tenir altres fills; el que no va ser obstacle per a perseguir tot tipus de senyores en una estratègia que avui seria sens dubte qualificada de setge.

Tot això el porta a Gómez Santos a dir que César González Ruano "va ser una caixa de sorpreses en el més ampli sentit, tant en el periodisme com en la vida". Recorda el seu innovador sentit de l'entrevista "com una realitat de vida, de pensament de biografia i encara d'autobiografia i diu que" són més aviat retrats literaris dialogats ". També la seva predilecció per escriure no a casa, sinó en els cafès (Europeu, Recoletos, Gijón, Teide i Comercial, a Madrid; Aragno i Greco, a Roma; Wien a Berlín: Xiringuito a Sitges; Glacera a Barcelona; Maritim a Cadaqués ... ) d'altra banda, la biografia és un retaule d'aquella Espanya literària dels dos primers terços del segle XX en què els escriptors i famosos de tota mena es trobaven en els cafès i de vegades fins i tot convivien en la mateixa casa (César va ser veí a la seva de Rius Roses 54 de Cela, el pintor Viola i l'actriu Lola Gaos).

De César González Ruano, que va dir de si mateix "sóc un home que ha volgut moltes coses que no ha pogut i que ha pogut moltes coses que no ha volgut", només queden, que sapiguem, dos records de carrer: la via que segueix portant el seu nom a Madrid (veurem per quant temps) i el mosaic que el segueix dedicant en la seva façana principal el centenari bar Xiringuito de Sitges. L'ajuntament Suburense va poder haver-li descavalcat de la toponímia urbana, però l'amo de bar segueix recordant agraït que aquell individu contradictori i gens exemplar va immortalitzar el seu local en la història literària d'Espanya.