Homenatge a Pirandello al Teatre Akadèmia

 

Entrem al Teatre Akadèmia i ens trobem amb la sorpresa que, en una època tan desagradable i poc propícia a aventures teatrals com la que estem vivint ara mateix, s'ha procedit al recondicionament interior d'aquest petit, però acollidor local escènic. La redistribució de l'espai dedicat a el públic ha permès que els espectadors se situïn més adequadament al voltant de el nucli central en el qual es desenvolupa l'acció escènica i a més s'ha aconseguit que els bancs correguts en què prenen seient resultin més confortables.

Aquest nou Akadèmia va començar amb l'estrena de "L'home de la flor als llavis", un espectacle basat en "L'uomo dal fiore in boca" de Luigi Pirandello, el text ha reelaborat Mario Gas -que dirigeix, a més, la funció- conjuntament amb Alex Casanovas, Montse Guallar i Xavier Ripoll, que són, alhora, els seus intèrprets. El muntatge es basa en uns personatges que són el mateix Pirandello, la seva musa l'actriu Marta Abba i el nuvi intermitent d'aquesta, que hauria estat un tal Fuggero Salvi, d'incerta trajectòria. Tot això s'articula en forma d'un diàleg entre l'escriptor i l'actriu basat en la correspondència tenint entre un i altre, i uns monòlegs (els de Ruggero, el desconegut viatger que espera l'arribada de el tren a la mateixa estació que l'escriptor - un text aquest cas excessivament llarg- i, en fi, el mateix Pirandello en una coda final en què descriu la seva peripècia vital oblidant, per cert, fer referència a algun aspecte conflictiu, tal el de la seva adhesió a Mussolini i a el feixisme (que Ruggero evoca cantant uns compassos de Giovinezza).

Però molt més enllà del text -qui sóc jo per jutjar a Pirandello- va haver-hi alguna cosa que va resultar excepcional quan assistim un dia sí i un altre també a espectacles teatrals que resulten poc menys que incomprensibles perquè els seus intèrprets o bé s'expressen atropelladament, moltes vegades dient textos l'autor s'entesta a portar a l'escenari un llenguatge pretesament "normalitzat" o de carrer, o bé reciten de manera que sembla més que parlen per si mateixos. Recordo amb paüra una funció el protagonista de la qual -era un monòleg- mussitava tan baix que em va ser impossible captar poc més d'un deu per cent del que deia i això que era en un espai teatral de no més de cent metres quadrats! Per contra, els tres intèrprets de "L'home de la flor als llavis i ..." -Casanovas, Guallar i Ripoll- no criden, ni mussiten, sinó que parlen a un nivell adequat perquè se'ls senti sense dificultat fins al últim racó de la sala, i ho fan en una veu agradable, un llenguatge ben vocalitzat i una pronunciació excel·lent, en fi, impartint una veritable lliçó d'interpretació, que bona falta ens feia presenciar quan ja gairebé havíem perdut totes les esperances. L'Akadèmia segueix fidel, doncs, a la seva línia d'exercir, velis nolis, una activitat teatral que va més enllà de l'entreteniment per assolir la categoria de magisteri.