"Línia de foc": una novel·la de Pérez-Reverte sobre la batalla de l'Ebre, la "més sagnant lliurada en sòl espanyol"

 

El 25 de juliol de 1938, nou mesos abans que conclogués l'última guerra civil espanyola, l'alt comandament republicà va promoure una ambiciosa ofensiva que pretenia travessar el riu Ebre, en cadascuna de les ribes del qual estaven les tropes d'un dels dos exèrcits, amb l'objectiu de recuperar territori perdut i fins i tot, si tenien èxit, de restablir el contacte amb la resta del territori sota el seu domini que l'arribada a la Mediterrània dels nacionals havia interromput.

Va ser la famosa batalla de l'Ebre, que va causar més de 20.000 morts i va ser "la més dura i sagnant de les que s'han lliurat en sòl espanyol". Arturo Pérez-Reverte l'ha novel·lat amb el seu acreditat mestratge a "Línia de foc" (Alfaguara) i publicat en aquests temps en què s'imposa la "memòria històrica".

Pérez-Reverte ha estat capaç de fabular sobre aquella odissea amb un text llarg que no més enllà de la trobada que suposadament hi va haver entre els dos exèrcits en un poble imaginari anomenat Castellets del Segre, però que li serveix per descriure en un ampli retaule de situacions la tensió de la lluita en uns casos per avançar, en altres per contenir, també per contraatacar, resistir i, en fi, per replegar quan encara semblava possible fer-ho. En aquest sentit, sorprèn el profund coneixement de l'autor sobre estratègies militars, armes i pertrets.

Però en la nostra opinió el major interès de la novel·la es troba en els personatges que la protagonitzen, que són molts perquè és una obra coral. Soldats i milicians, comunistes, republicans a seques, falangistes, requetés, marroquins i legionaris, alferes provisionals i tinents en campanya, paters (cures militars) i comissaris polítics -un dels personatges que resulta més mal parats, es Ricardo "el Rus"-, herois i covards, desertors i presoners, i, per humanitzar encara més la trama, dones, com les milicianes del grup de transmissions o la sergent Expósito i nens, com l'espontani adolescent legionari Tonet. Personatges enfrontats en una guerra sense quarter en la qual "ens van obligar a prendre partit fins i tot als que no en teníem; ens van obligar a triar, encara que tampoc ens entusiasmessin els altres ". En aquest context emergeix una crueltat primitiva ("hi ha un plaer salvatge en la persecució, en l'ajust de comptes de la caça, fent pagar car el que pateixes i has patit, el que perds i encara pots perdre, en l'odi que es desborda, il·limitat, contra qui pot satisfer-lo"), però també la dignitat en l'ofici del soldat -"jo mato feixistes, no els assassino", o la compassió perquè" és el dolent d'aquestes guerres, sents a l'enemic trucar a la mare en el mateix idioma que tu i com que així, no? se't refreden les ganes". L'autor dóna peu per tant a moments de càlida humanitat (la dona embarassada a punt de parir que dóna lloc a un alto el foc perquè pugui fer-ho en les mínimes condicions) i altres per l'estupefacció i el riure com la trobada cara a cara de dues parelles de soldats de diferent bàndol, uns perduts, els altres separats dels seus per... anar a defecar. I no cal un element essencial en tota novel·la, encara que en aquesta tingui una funció subsidiària: la història d'amor de la miliciana Pato i el capità Bascuñana.

Pérez-Reverte enllaça amb habilitat i expressa per boca dels seus personatges apriorismes i encastillaments i així un d'ells afirma que "un comunista només discuteix sobre certeses" i com qui no vol la cosa, opina sobre personatges històrics que van tenir importants responsabilitats militars. D'aquesta manera Modest, Tagüeña i Líster surten ben parats, tot i que d'aquest últim opina que "chaqueteaba", però a qui no perdona és a Valentín González "el Camperol", a què qualifica "pallasso" i de "gañán cruel i covard" .

No és, doncs, una novel·la de bons i dolents, perquè de tots dos espècimens hi ha a cada exèrcit, ni l'autor aprofita per atribuir la raó a aquests o aquells, sinó que "Línia de foc" és, per sobre de tot, l'evocació d'una tragèdia que va enfrontar a compatriotes i en la qual es van jugar la vida per raons que molts no van arribar a entendre, ni a compartir.