dilluns, 12 de abril de 2021

Laura Ferrero: "L'escriptura et dóna la possibilitat de viure altres vides"

|

Laura Ferrero (Barcelona, 1984) narra amb delicadesa la vida més íntima de les persones quan ningú les veu, quan ningú les escolta. En el seu llibre de relats 'La gente no existe' -publicat per l'editorial Alfaguara-, desgrana els sentiments que les persones no solem mostrar: l'engany d'una mare que vol protegir la seva filla, la bellesa en l'intent de enganyar-la, l'angoixa de la filla en intuir la mentida, la desesperació d'un pare perquè el seu fill acabat de néixer podria no sobreviure o el buit d'una noia que va patir el maltractament de la seva exparella durant anys.


Periodista, escriptora i guionista, Laura Ferrero ha publicat els llibres de relats Piscinas vacías' i 'El amor después del amor',  i la novel·la '¿Qué vas a hacer con el resto de tu vida?'.


LAURA FERRERO per JORDI BERNADOu0301

L'escriptora, periodista i guionista Laura Ferrero / Jordi Bernadó


En les teves històries es pot sentir la soledat de les persones, el buit, la por... De què creus tu que parlen aquests relats?

Es podrien resumir amb el títol del llibre, que és el títol d'un dels relats, l'últim. Tracta una mica de quan i quant del temps que estem aquí estem realment vius. Tinc la sensació que vivim tot el dia amb el pilot automàtic posat, que no parem veritablement, que anem com de puntetes. "Fer, fer, fer". Crec que aquests relats sorgeixen una mica de quan et quedes parat, de si poguéssim posar-los una lupa a tots aquests personatges que apareixen.


A 'La Trenza' parles d'una vivència personal. Hi ha alguna cosa de tu en els altres relats?

Hi ha tres relats molt autobiogràfics. Un és 'Mi padre en Atocha' i els altres dos són 'Aquellos ojos verdes' i 'La trenza'. Són una mica el correlat de la pèrdua. El de 'Mi padre en Atocha' és un relat del meu pare, i els altres dos van sorgir arran de la mort dels meus avis. En realitat 'Una trenza' no havia d'estar inclòs, però després va arribar el coronavirus i va morir la meva àvia. Vaig decidir incloure'l, a més de perquè la meva àvia era una persona molt important, perquè tinc la sensació que els dos relats dialoguen bastant entre ells i són un homenatge a les coses que marxen.


Va ser un procés catàrtic per a tu poder publicar els relats?

Va ser catàrtic publicar el de la meva àvia, que va sortir a l''ABC'. El que ens ha passat en aquests temps que vivim és ens vam quedar sense el que abans ens semblava una cosa normal, com acomiadar-te d'algú important per a tu quan mor. Només em quedava acomiadar-me amb les paraules, que també és habitualment l'eina que utilitzo per entendre'm. No sé si crec que la literatura és bona com a catarsi, però sí et dic que el cas de la trena ho va ser.


Has publicat diversos llibres de relats curts. Et sents més còmoda amb aquest gènere?

Els dos gèneres en què em sento còmoda són la novel·la i els relats, per això els he alternat. El relat té alguna cosa més gratificant en tant que l'acabes en un temps més o menys ajustat. Una novel·la pot estar molts anys al teu cap i quan la baixes al paper ja t'has desesperat o patit perquè no sabies què estaves explicant...


En aquest aspecte, amb els relats tens la sensació que has acabat alguna cosa. I això també és important per a un mateix. Sóc molt lectora de relats, però m'agraden els llibres que tenen una entitat. Si bé és fàcil començar a escriure relats, és difícil trobar aquell element que els uneix. Tot d'una arriba un punt en què t'adones que escrius un relat i que és això el que estan intentant explicar tots els textos que has escrit. En aquest cas va ser quan vaig escriure 'La gene no existe', que em vaig adonar que aquells relats que estaven al meu cap explicaven aquesta idea que comentava al principi.


Aquesta sensació d'anar amb el pilot automàtic...

Bé, de no ser aquí. Quan et pregunten "què tal?", I tu dius "tot bé". Aquests relats sorgeixen de quan busques al "tot bé". Perquè anem amb aquestes màscares. Si no us conec de res i em dius "tot bé", d'alguna manera és una barrera. És el que diem sempre, converses d'ascensor. "Tot bé, pa'lante, mira que bé, mira aquestes fotos...". És una mica una gran comèdia, un simulacre.


Qui són els teus referents en relats?

El primer escriptor que vaig llegir de relats va ser Raymond Carver. Vaig llegir un relat que es diu 'Catedral' i és per a mi el que em va introduir en el gènere. També m'agrada molt Cheever, Lorrie Moore i Samanta Schweblin. Són ells als que sempre acostumo a tornar. També hi ha escriptors de qui adoro algun relat, com 'Desitjos', de Grace Paley.


LA GENT NO HI HA

Portada de l'últim llibre de Laura Ferrero, 'La gente no existe' / Alfaguara


Com aconsegueixes, per exemple, posar-te en la pell d'un pare que no sap si el seu fill acabat de néixer sobreviurà?

Doncs no sé si ho aconsegueixo, però ho intento. L'escriptura et dóna la possibilitat de viure altres vides, o al menys d'intentar posar-te al cap dels altres. Crec que escrivint desenvolupes molt sentit de l'empatia, perquè com que has de crear tots aquests personatges, fas l'esforç per entendre des d'on poden estar veient la vida, quines pors tenen, què els pot passar. Jo no sé si aquest personatge és versemblant, ho intento, però hauria de ser algú una mica més de la seva edat qui em pogués dir si això passa.


Les relacions familiars tenen un paper força important en les teves històries. Per què creus que escrius sobre això?

La família és on naixem, és aquest primer lloc que ens defineix. Els vincles i les inclinacions que un desenvolupa en la infància són definitius. La gent diu que sempre estàs a temps de tenir una infància feliç. Però això és mentida, la teva infància, la que hagis tingut, et marcarà durant tota la teva vida.


M'interessa molt d'una banda el que passa en la infància, en la família, però també m'interessen molt els vincles que tenim amb la gent que ens envolta. M'agrada pensar en la persona que és la teva mare més enllà de la teva mare. La dona que és la teva mare, o l'home que és el teu pare. Penso, com a fills arribem a veure'ls? Doncs probablement, no, perquè estàs massa condicionat pel que tu has necessitat d'ells com per anar més enllà. Intento, des de la literatura, acostar-me a la meva pròpia família d'alguna manera, perquè em sembla que és entendre les persones en tota la seva dimensió.

relacionada Gemma Lienas: "Quan vaig començar a llegir la Simone de Beauvoir i la Betty Friedan vaig descobrir que jo era feminista"
relacionada Què se sent al matar un policia? Guillermo Benet explora la culpa i la solitud en la seva opera prima 'Los inocentes'

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH