Oscar Tusquets: "Viure no és tan divertit i envellir, un conyàs"

|

Confesso que sóc un fanàtic de les memòries. No només les dels famosos, sinó també de gent del comú, sempre, és clar, que tinguin alguna cosa interessant per explicar o que hagin viscut experiències dignes de ser conegudes i / o recordades. No és estrany que quan vaig tenir entre les mans el llibre d'Oscar Tusquets "Viure no és tan divertit i envellir, un conyàs" (Anagrama) em s'afanyés a llegir-lo.


E99cac4c0872f061a4cf1b2b8e1e3209dfcb40ff


Tusquets és, d'alguna manera i en versió segle XX, un personatge de perfils renaixentistes pel polièdric. Com és ben sabut, el seu cognom s'associa familiarment a alguns importants personatges de la Barcelona contemporània, entre ells a l'avui ja oblidat pare Tusquets, famós i temible debel·lador de maçons i fundador de l'editorial Lumen, o Esther, la seva germana, ja morta, reeixida escriptora i editora, que es va fer càrrec de citat segell. Però la fama d'Oscar es deriva de la seva pròpia personalitat creativa de la qual ha donat bon compte com conspicu arquitecte amb obra escampada per diversos continents, però alhora com a dissenyador d'interiors, també escriptor, tot això sense haver renunciat a la dels plaers de la bona vida -en aquella meravellosa Barcelona dels anys seixanta i setanta! - i fins del gaudi de la navegació a vela.


De fet i com el propi títol suggereix, el llibre té dues parts ben diferenciades. La primera és la pròpiament autobiogràfica, narrada en un to que, sense deixar de ser interessant, és clarament acte satisfactori, a al punt que convida a deduir que, al menys per Tusquets, viure sí que ha resultat bastant divertit. Però és la segona part la que resulta més interessant ja que l'autor proposa una introspecció sobre els símptomes, perfils, significat i problemes que comporta l'avui anomenada eufemísticament "tercera edat", coneguda arreu temps senzillament com vellesa, així com sobre la seva inevitable terme, que és la mort. I encara Tusquets és una mica més vell que l'autor d'aquestes línies (ell, de l'any de la invasió alemanya de Rússia i jo, d'aquell en què va acabar la segona guerra mundial) el text té l'interès de comprovar fins a quin punt compartim semblants vivències.


Suggereix que "envellir és un conyàs" perquè ens abandonen la salut, la bellesa, el desig sexual, la memòria, les alternatives vitals, el desig de visitar llocs llunyans, els amics i col·laboradors, les obres estimades (es refereix a les creades per l'artista i escampades), els somnis llargs i reparadors, el desig d'estar de moda, la capacitat de crear, la possibilitat d'assumir les noves tecnologies, el desig d'iniciar projectes de llarga durada i fins a la utilitat d'aprendre. Tot molt cert, encara que en major o menor mesura segons cadascú, ja que n'hi ha que resisteixen millor algun d'aquests abandonaments o utilitzen amb major fortuna les eines avui disponibles per a compensar-o atenuar.


Recorda l'augment de la longevitat i el cost econòmic que comporta. "Estem obstinats a viure a qualsevol preu i aquest preu sol ser molt alt i un negoci descomunal", diu referint-se a aquells països en què no hi ha una sanitat pública que cobreixi a la generalitat de la població. Però fins i tot "en els països, com el nostre, on hi ha assistència sanitària pública, aquesta es veu obligada a dedicar una quantitat de recursos desproporcionada al costós tractament que requereixen els últims mesos del pacient" el que li porta a considerar que "quan el dolor i les limitacions es fan insofribles, però encara no ens hem convertit en un vegetal i podem valer-nos per nosaltres mateixos l'alternativa a considerar seriosament és el suïcidi ".


Dit tot això recorda diferents formes de morir: algunes inadvertides i indolores, com la del seu pare, altres després d'una penosa agonia final (la de la seva mare o la de Dalí, que mai va pensar que em moriria i fins i tot va fabular sobre la criofilització del seu cos, com va fer Disney, tot esperant que la ciència permetés reviure-ho, encara que la veritat és que va patir una llarga i dramàtica decadència final i per a més inri va acabar enterrat en on no va voler ser-ho), algunes conformades i resignades com la de l'editor Jaume Vallcorba que, conscient del seu pròxim final, el va convidar a prendre el te a casa per acomiadar-se. Però també hi ha qui opta per la solució que proposa Tusquets i recorda la "digníssima mort" del torer Belmonte, que es va suïcidar "perquè no va voler suportar el raval de la senectud". Al·lusió final que el porta a destacar el valor de la tauromàquia "l'única pràctica artística en què el creador es juga la vida" de manera que "la progressiva extinció del toreig em sembla inevitable, però no m'enorgulleix, ni em fa feliç" .


Per cert, en un punt determinat llegim una referència a "les dues del migdia" (pàg. 38), una hora inexistent que, de no haver desaparegut aquells benemèrits correctors d'estil, s'hagués obviat adequadament.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH