El cèlebre joglar Albert Boadella és un bon escriptor i porta publicats uns quants llibres. Part del confinament, segons explica, el va dedicar a preparar un altre nou: 'El Duc' (Espasa). Confessaré que algunes de les seves pàgines m'han fet riure amb plaer. Així, quan explica una agradable reunió a la qual va assistir amb Dolors, el seu inseparable dona, convidats per Felipe González. Va ser en la bodeguiya de la Moncloa, i els van acompanyar Antonio de Senillosa, Santiago Dexeus, l'escultor Xavier Corberó i 'un jove aristòcrata sevillà'.
Albert Boadella (EP)
Deu anys després, i de forma casual, es va retrobar amb Ignacio Medina Fernández de Còrdova, el duc de Sogorb, restaurador i conservador d'edificis antics i històrics per tot Espanya. La seva mare era la duquessa de Medinaceli, la persona amb més títols nobiliaris de tota la història d'Espanya; cinquanta-dos. A saber: 8 ducats, 20 marquesats, 20 comtats i 4 vescomtats. Ella va establir el 1978 la Fundació Casa Ducal de Medinaceli, de la qual Boadella és avui vocal del seu Consell de Vigilància.
El dramaturg i actor es defineix com un desconfiat crònic, però el satisfà poder entaular una estreta relació amb gent molt diferent a ell. En qualsevol cas, té per evident que res apreciable distingeix avui a un ciutadà de Càceres d'un altre de Berlín. Però creu que el seu amic el duc li té en millor consideració per la seva persona que pel seu ofici, i diu que tots dos comparteixen un escepticisme absolut respecte a les administracions públiques. Per Boadella el que més els uneix és compartir insòlites obsessions, per sobre de situacions i herències personals que són molt diferents. En qualsevol cas, diu que "fer-se adult significa ampliar l'esfera d'adhesions sentimentals"; el que em sembla encertat.
De passada, Boadella reflexiona sobre el paper de la noblesa i la seva dignitat. "Un duc en pantalons curts queda rebaixat de per vida a un burgès d'urbanització". Es planteja la càrrega que el passat familiar exerceix sobre cadascun de nosaltres: "L'anonimat d'una família esdevé una protecció. Desconec els desastres que va poder perpetrar el meu rebesavi, si els va fer. No és un detall intranscendent. Ho demostra el fet que en la majoria de la gent perviu un impuls de blanquejar la vida i obra dels seus avantpassats més directes ".
Valora que un hereu assumeixi no ser propietari absolut, sinó ser només un dipositari que ha de conservar i millorar el heretat. "M'interessen les causes per les quals un home renuncia a la seva herència personal per dedicar la seva anada a una obra imponent el profit s'estén des del privat a tota la societat".
Amb aquesta mentalitat es va formar l'Arxiu Històric de la Noblesa, que John Elliott considera una de les iniciatives arxivístiques més importants dels últims temps a Europa, per tal d'evitar el deteriorament i la desaparició de documents oblidats. És una superació de la idea de distribuir un patrimoni històric només sota interessos particulars. La propietat privada i la responsabilitat pública; un assumpte sempre vigent.
D'altra banda, Boadella al·ludeix a la gent predisposada a envestir a qui intenti anar més enllà de la mitjania, formen part d'una "inquisició igualitària que fiscalitza qualsevol actitud preeminent d'un ciutadà".
L'autor explica que la Reial Acadèmia Espanyola es va plantejar incorporar a una personalitat del món teatral i que 'algú' va pensar en ell, però l'acadèmic Luis María Anson, després de glossar les virtuts professionals com a dramaturg i escriptor, es va oposar a la seva elecció perquè " s'interpretaria com una provocació a Catalunya" i els va fer tocar fusta als seus companys. Si és així, tal com explica Albert Boadella, és de pena. En els antípodes de la millor noblesa, i en frase gastada i vulgar, es podria dir: 'És el que hi ha'.
Escriu el teu comentari