Dau al Sec: Denis Lachaud denúncia a "La màgia lenta" les agressions pederastes

 

Les estadístiques diuen que una de cada cinc persones ha patit abusos sexuals durant la seva infància, que sis de cada deu agressors van ser persones pròximes a la víctima i set de cada deu casos romanen impunes. Unes dades escandalosos que fins fa molt poc temps quedaven ocults sota la catifa però que comencen a conèixer públicament causa d'una major sensibilitat social respecte a aquesta xacra. L'autor francès Denis Lachaud es va fer ressò de tal realitat i la va dramatitzar en la seva obra "La màgia lenta" que es va presentar amb èxit a París i Avinyó i que va arribar a Barcelona fa un parell d'anys en un festival de teatre francès. Torna ara mateix en traducció catalana de Joan Casas a Dau al Sec, una sala situada on hi va haver una antiga nau de les moltes que van existir al Poble Sec, gairebé en els vessants de Montjuïc.

Disposa de companyia pròpia i acull espectacles, lectures dramatitzades, assajos, tallers, laboratoris, residències tècniques i moltes altres activitats culturals. Com passa en altres teatres ubicats en locals anàlegs dedicats també a activitats escèniques, la sala de Dau al Sec és un espai buidat en un dels costats estan situats els seients per l'acomodació del públic i la resta queda a disposició dels creadors.

Pierre Notte, que és el director d'aquest muntatge, ha deixat aquest espai pràcticament buit -només hi ha una petita taula- per al qual l'únic actor d'aquest monòleg, Marc García Coté, es mogui amb plena llibertat amb l'únic auxili de la luminotècnia a càrrec d'Alexandre Mange. Uns focus de sostre a sòl que marquen la seva situació concreta en cada un dels punts en què es desenvolupa l'acció dramàtica sobre la forma en què un adult madur s'enfronta al psicòleg quan recorda uns fets que van marcar la seva vida des de la infància i li van convertir en víctima dels abusos sexuals del seu oncle i, el que és pitjor, amb el coneixement de la seva pròpia família que va consentir en aquesta situació.

L'execució de García Coté és rigorosa i continguda, no hi ha crits, ni gestos exagerats, perquè no és en absolut necessari que la tragèdia s'expressi de forma escandalosa. Hi ha, això sí, una descripció vívida de fets pretèrits que l'agreujat recorda molts anys després d'ocorreguts, a conseqüència d'un diagnòstic erroni, i d'aquesta manera reviu els traumes de la seva infantesa. Malgrat el to monòton que utilitza l'actor, el discurs s'expressa amb cruesa mitjançant la repetició d'expressions com "quan em va violar" o, molt més expressivament, "quan em va donar pel cul el meu oncle". Un llenguatge descarnat ple de cruesa i dolor, que conté de forma fart explícita l'expressió del sofriment patit i que García Coté executa amb veritable virtuosisme sense caure mai en l'excés.