Concha Velasco: "Jo el que vull és omplir"

 

Arribar als 82 anys i seguir pujant a un escenari cinc o sis vegades per setmana és tot un repte que només una actriu de la categoria artística i força de voluntat de Concha Velasco és capaç de fer. El reitera de nou al Teatre Goya de Barcelona amb el monòleg "L'habitació de Maria" que li ha escrit a la mida el seu propi fill Manuel Martínez.

Des del mateix començament de la funció constatem que estem davant la Concha de sempre. Per a la nostra modesta opinió, una de les dues grans actrius del món de l'espectacle contemporani espanyol amb Nati Mistral, perquè totes dues han sabut cantar, ballar, recitar i interpretar. Des d'una revista a un drama, passant per qualsevol comèdia. I quan ho han fet en teatre, com és ara mateix el cas de Concha Velasco, parlant d'aquella manera com ho feien les actrius i actors d'abans, és a dir, vocalitzant, dient cada paraula de manera intel·ligible, sense cridar massa, però també sense parlar dintre seu. És el que s'anomena ofici, encara que en cas de Concha i Nati, elevats a l'excelsitud.

Martínez ha escrit un text que s'ajusta com un guant a la seva progenitora que, en aquesta ocasió, assumeix el paper d'una escriptora famosa i guardonada però que, reclosa al seu domicili per culpa del seu rebuig a les concentracions humanes, el que ha vingut en denominar-se "agorafòbia", celebra en soledat el premi literari que li acaben d'atorgar i el seu aniversari. És llavors quan es veu obligada a enfrontar-se a un incendi des del pis quaranta i tants del gratacels en què resideix i en aquesta tessitura no només es veu obligada a abandonar el seu aïllament, sinó a més a constatar com ressorgeix el fantasma d'un personatge desaparegut el record guardava tancat precisament en "l'habitació de Maria".

Amb quan hem dit és fàcil col·legir que l'important d'aquesta funció no és el text, ni el desenvolupament argumental d'una trama senzilla que permet a Concha Velasco encarnar el seu personatge sense moure pràcticament de la cadira durant tota la funció. El que interessa i amb el que gaudeix el públic és sentint a l'actriu, captat els matisos d'una veu que li resulta coneguda de tant que l'ha sentit en teatre, però també en cinema i en televisió i que segueix sonant neta, clara, excel·lentment entonada i adequadament adequada per a expressar en cada moment el tarannà i les sensacions del personatge que encarna.

Es va donar la circumstància que assistim a una representació en la qual també hi era present el seu productor, Jesús Cimorra, a què Concha va saludar des de l'escenari un cop es van haver fet callar els aplaudiments del respectable. El cas és que, sigui per la presència de Cimorra, sigui per l'entusiasme que havia demostrat el públic, la longeva actriu va pronunciar unes paraules finals recordant la seva ejecutorial vital i les va amanir ni més ni menys que amb la interpretació d'una cançó que ens va fer recordar aquella noia eixerida que cantava el xotis "Viva Madrid" o "La chica ye-ye" i que es va iniciar en el teatre quan Celia Gámez va quedar satisfeta de les seves aptituds després d'haver constatat com eren... les cuixes. Que, en aquesta professió, tot té la seva importància.

A hores d'ara del seu esdevenir, què és el que pot esperar Concha Velasco? Ens ho va dir amb claredat i és una cosa ben senzill "Jo el que vull a omplir (el teatre, és clar), i que quan arribi al meu camerino, a la taquilla del local estigui penjat el rètol que resa« no hi ha localitats»". Doncs bé, això és exactament el que havia passat aquella tarda.