El pintor i il·lustrador Nazario recorda la seva infància en un poble sevillà en "Un pacte amb el plaer"

 

Tot i que no hi ha regles escrites i cadascú desenvolupa els seus projectes literaris com millor li sembla, la veritat és que, en general, els que escriuen la seva autobiografia solen seguir un ordre cronològic. Però tota regla té les seves excepcions i l'il·lustrador i artista plàstic Nazario, de nom artístic simplement Nazario, ha optat per fer-ho a l'inrevés. Va començar explicant la seva plenitud personal, artística i, per què no dir-ho, sexual, amb "La vida quotidiana de l'dibuixant underground", va seguir relatant la seva joventut a Sevilla i la seva primera etapa com a mestre nacional a "Sevilla i la Caseta de les Pirañas" i ara descriu la seva infància en la seva població natal de Castilleja del Campo en "Un pacte amb el plaer" (Laertes).

Que ens sigui permès dir que el títol resulta, almenys per als que haguessin llegit les dues obres anteriors, en les quals l'autor s'expressa amb una desimboltura il·limitat, sense eludir cap de les seves experiències més escabroses, enganyós perquè indueix al lector a creure que Nazario va a descobrir-nos nous aspectes d'aquella vida libèrrima i llibertina, però no hi ha tal. En aquest últim volum de les seves memòries els plaers més picants i pecaminosos no van més enllà de l'exercici adolescent d'un onanisme de vegades solitari i en ocasions compartit amb amics del seu poble.

Com l'autor d'aquestes línies és coetani de Nazario -el, un any més vell- la lectura dels seus records infantils, bé que des de llocs ben distants del territori peninsular -en el seu cas, la Castilleja del Camp natal, amb extensions al poble limítrof de Carrión de les Gespes i, més tard, a Punta Umbría primer i la capital sevillana després- em porta a deduir que, salvades les distàncies, hem conegut una Espanya molt semblant, en la que els carrers de la majoria de pobles espanyols eren de terra, la màximes autoritats del lloc eren l'alcalde, el capellà, el metge i el cap de la Guàrdia Civil, es viatjava d'un a un altre poble, si no hi havia ferrocarril, en els autobusos de línia, es menjava del que donava el camp i la cabana local i els nostres entreteniments no anaven més enllà dels còmics -als quals reconeix la seva essencial funció com a iniciadors de la lectura- i el cinema dels diumenges, quan n'hi havia.

Nazario demostra tenir una memòria d'elefant perquè recorda amb tot detall a cadascun dels seus familiars, amics i personatges principals de la vila, en particular aquells amb els quals va jugar, va estudiar, va fer entremaliadures o compartir les primeres i ingènues experiències sexuals, així com les noies amb les que va intentar establir una relació diguem convencional. Més enllà dels detalls del seu relat personal, aquestes memòries de Nazario tenen interès com a expressió de la vida a milers de pobles escampats per la geografia hispana als anys quaranta i cinquanta, així com les relacions familiars i veïnals que en ells s'establien, els contactes i rivalitats amb els pobles proper o els sistemes d'ensenyament llavors vigents quan, per ser mestre, era suficient haver acabat el batxillerat elemental (equiparable a l'actual ESO) i cursar després tres anys a la Normal.

A diferència de tots els que recorden aquella època desqualificant sense atenuants el món que els va tocar viure, Nazario no tracta de passar comptes amb res, ni amb ningú, ni tan sols amb el capellà Don Felip, quan "ens muntava, al meu veí Juan Antonio i a mi, sobre cadascun dels seus cuixes i ens feia el cavallet mentre introduïa els dits per sota dels pantalons curts donant-nos estirades de les polletes, com estirades d'orelles, però més fluixets i suaus, mentre preguntava rient: «Què tenen aquests nens? ». A nosaltres ens feia molta gràcia i rèiem molt ". Tampoc critica l'obligació que va tenir de fer un campament de la OJE, de què guarda bon record, com també de la seva relació amb les noies de la càtedra ambulant de la Secció Femenina. No hi ha doncs, malícia alguna en aquests records. Això sí, l'únic que queda meridianament clar -també en algun dels seus altres llibres de memòries- és la seva manca absoluta de vocació docent, sobretot amb nens.

Afegim en homenatge a l'autor que en això temps de alarmant empobriment del llenguatge, Nazario del Sagrari Cor de Jesús -que tal és el seu nom complet- demostra una riquesa de lèxic digna d'admiració amb la utilització, entre d'altres, de termes com orozuz, cristobita , pelantrín, rebujina, esculcar, túrdiga, lampar, ovellón (de llana), encara que algun d'ells no ens ha estat possible trobar-los al diccionari de la RAE (tal, xarxa de iscales)