"Señor Ruiseñor": Joglars utilitza l'humor, l'arma més perillosa per desmitificar el nacionalisme identitari

 

Em fa certa objecció confessar-ho, però tinc tants anys que puc dir que he seguit la vida d'Els Joglars gairebé des dels seus inicis. Recordo haver vist al desaparegut teatre Candilejas el jo vaig creure que va ser el seu primer espectacle -Boadella em va aclarir que era el segon- titulat "El diari". Vaig viure com a periodista la cinematogràfica fugida de Boadella després d'haver estat condemnat en un consell de guerra -al intrèpid i iconoclasta director l'han perseguit tiris i troyans-, el vaig veure reaparèixer quan tant ell, com jo i molts altres, ens vam presentar a una oposició que ens havia de convertir en funcionaris de la Diputació i després he seguit els seus successius encerts professionals, units irremissiblement a un calvari personal que l'ha obligat a protagonitzar, en aquest país tan rics en exilis, una nova forma d'ostracisme: l'exili interior.

Senyor Rossinyol al Teatre Apolo (Teatre Apolo)

Ve aquest proemi a propòsit de l'estrena al Teatre Apolo de Barcelona de "Senyor Rossinyol", l'última producció de Joglars - el grup teatral més longeu de Catalunya i un dels més antics d'Espanya- que ha dirigit Ramon Fontserè, encara que presumeixo que amb la inspiració de Boadella entre bambolines. Les primeres seqüències d'aquest espectacle em van recordar aquella primera etapa del grup quan Joglars utilitzava la mímica com a forma de llenguatge. Perquè aquí també n'hi ha, encara que després l'estructura dramàtica es diversifiqui i utilitzi tots els elements imaginables: la paraula molt principalment, però també la música, la coreografia i els recursos audiovisuals.

Joglars segueix fidel a un discurs que no té res de banal perquè s'enfronta, ara que aquest tema està a flor de pell, dues formes de catalanitat: l'oberta, cosmopolita i integradora que veu representada a la figura de Santiago Rusiñol, ell mateix un reeixit dramaturg, a més de pintor i moltes coses més, amb el tancament provinciana, excloent, intolerant i mixtificadora del nacionalisme identitari, que es manifesta a través de diversos personatges fàcilment reconeixibles. Tot això ho articula amb l'arma més perillosa que pot haver-hi en mans d'uns còmics: l'humor, una eina que Joglars ve utilitzant des de fa molts anys i que li ha ocasionat innombrables problemes. L'espectacle constitueix, per tant, una sàtira pletòrica de moments afortunats que aconsegueixen fins i tot desdramatitzar fets preocupants com certes processons amb torxes que, consagrades en la iconografia dels anys trenta, hem tornat a veure, no sense recel, pels nostres carrers en determinades dates .

L'escenografia utilitzada és mínima -no va més enllà d'una plataforma inclinada i unes pantalles i pancartes que apareixen ocasionalment- però el moviment actoral es desenvolupa de forma ininterrompuda, vertiginosa, agilísima i obliga els intèrprets a successius canvis de vestuari quan no a l'exercici de piruetes, el que ens indueix a pensar que aquesta funció exigeix un treball actoral intens i esgotador en què Fontseré, amb Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xevi Vila, Joan Pau Mazorra i Rubén Romero, acrediten els seus excepcionals condicions.

"Senyor Rossinyol" és una invitació al sa exercici de l'autocrítica i a la recomanable utilització de l'humor, cosa poc freqüent, i menys encara tolerat, per aquests pagaments.