Joan Gracia proposa una recuperació de les “varietés” amb “Trestias”
Un ”còctel d'idees, gèneres, riures i menjars d'olla” amb música i molt més en Apol·lo
Els antics integrants de Tricicle van culminar la seva vida artística en comú, però això no vol dir que hagin abandonat la vinculació de cadascun amb el món de l’espectacle. Ho demostra ara Joan Gracia com a creador i director d’un espectacle titulat “Trestias”, que s’estrena a l’Apolo en sessió golfa i després de la funció de l’obra principal, amb el propòsit de retre homenatge i, en la mesura del possible, recuperar l’encant d’aquelles funcions que coneixíem amb el nom de “varietats” (en llenguatge popular “varietés” i amb pretensions més elevades “altes varietats”).
Per als qui no van conèixer aquella època meravellosa del teatre, direm que les varietats eren un autèntic calaix de sastre en què hi cabia de tot: el recitador, la vocalista, l’il·lusionista, el bailaor o bailaora —sols o en parella flamenca—, la cupletista, el caricato, el funàmbul, l’alambista, els “forçuts”, l’equilibrista, el contorsionista, l’“imitador d’estrelles” (llegiu-ne avui transformista), números de dansa clàssica o regional i un llarg etcètera (per no recordar especialitats extravagants com la de Josep Pujol, el petòman català que va triomfar als cabarets de París en el llunyà segle XIX). Aquelles varietats permetien muntar espectacles complets de dos actes amb descans en teatres de postí (el Victoria es va especialitzar durant molts anys en aquest gènere), però també omplir programacions de cafès concert que canviaven setmanalment (encara recordo l’Ambos Mundos, a tocar del citat Victoria), així com completar sessions de cinema amb programa doble (com les de l’Iris, el Selecto i tantes altres sales d’exhibició de la geografia urbana barcelonina). Espectacles que van fer feliços els públics populars, tot i que sempre van ser vistos amb recel per les “gents fines”, que els menyspreaven. Com també algun periodista famós, com va ser el cas de Luis Marsillach, el pare d’Adolfo, per a qui —segons la seva opinió— “les varietats eren el menys variat del teatre”. Vade retro!
Joan Gracia les recupera amb aquest espectacle que, com va comentar en la seva presentació, molt bé podria haver-se representat a El Molino en temps de la senyora Fernandita i fins i tot en els de la senyora Elvira, però no ara que el vell music-hall és municipal i està dedicat a tasques més “respectables”. Per fer-ho ha comptat amb tres artistes excepcionals: Diana Pintado, Irene Jódar i Diana Fernández, que interpreten sis esquetxos, cinc monòlegs, dues pantomimes, cinc coreografies, vuit cançons en directe —amb flamenc— i fins a 26 canvis de vestuari, cosa que sens dubte les convertirà en alumnes avantatjades de l’inoblidable Frégoli.
Certament també hi haurà alguns gestos de complicitat que a l’espectador atent li recordaran els espectacles de Tricicle, perquè de casta li ve al llebrer. Però, en definitiva, serà —com va dir Gracia— “un còctel d’idees, de gèneres, de rialles i de menjades d’olla” en què tots han posat molta il·lusió i amb el qual s’ho han passat molt bé, cosa que sens dubte serà la millor garantia que també farà gaudir el públic.
Escriu el teu comentari