Em sento orgullosa de viure en aquest país

El que està succeint amb el poble palestí no té cap justificació, per molt que el primer ministre d’Israel, Benjamí Netanyahu, intenti justificar allò injustificable, que no és altra cosa que el genocidi d’aquest poble.

Les imatges que ens mostren cada dia els mitjans de comunicació, especialment les de les diferents televisions, són terribles. L’exèrcit israelià, per ordre del seu govern (i també perquè ells ho volen), està disparant indiscriminadament, especialment a nens, dones i gent gran: els més indefensos. En molts casos, els trets es produeixen quan van a recollir la misèria de menjar que els proporcionen. Només cal veure com estan d’afamats. Recorden els jueus als camps d’extermini nazis. Els assassinats perpetrats contra infants, amb bales al cap, al pit o a la cara, són d’una crueltat màxima en éssers humans. Com és possible que ho facin a sang freda contra persones indefenses? Se sentiran orgullosos de les seves grans gestes? De debò volen imitar els assassins de l’exèrcit de Hitler?

Mentre veiem què passa a Palestina, el tracte que reben els ciutadans palestins per part dels soldats israelians, ens arriben altres imatges: l’arribada en pasteres amb centenars de persones a les costes espanyoles, especialment a Canàries, per buscar una vida millor que els permeti viure, sí, però amb dignitat. Les imatges són ben diferents, especialment pel que fa al tracte que reben per part de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, Creu Roja, ONG i fins i tot ciutadans anònims. Per descomptat, també del Govern de Canàries per ser la comunitat que més persones rep. Es poden veure policies amb nens en braços, rebent afecte, escalfor i atenció. O personal de la Creu Roja donant el biberó a un nadó famèlic i mort de fred. No els disparen ni els maten per "envair" el territori. Són unes imatges increïbles, de solidaritat, suport i humanitat. Amb el comportament d’aquestes persones, que fan una feina extraordinària que no es paga amb cap sou, sinó que va més enllà, hem d’estar orgullosos de viure en un país com el nostre, on la solidaritat es pot veure en cadascuna d’aquestes persones que reconeixen, en els nouvinguts, la desesperació, l’angoixa i la voluntat de trobar una terra d’acollida.

Si comparem les imatges de la guerra a Palestina, amb l’actitud dels soldats israelians matant amb crueltat totes les persones que tenen a tret, sense importar-los res més que exterminar-los, amb les de Canàries i el tracte que reben per part de les forces de seguretat de l’Estat espanyol, és evident que ens hem de sentir orgullosos d’aquesta tasca impagable. Ells, quan acaben la jornada, tornen a casa seva, però no obliden aquelles persones necessitades. Nosaltres anem a dormir, ens fan pena, però seguim amb les nostres vides diàries. Per això és important reconèixer la feina d’aquests col·lectius: Policia, Guàrdia Civil, Creu Roja, voluntaris i governs sensibles que acullen aquestes persones que fugen dels seus països per la misèria, la guerra o l’explotació. Espanya, malgrat el que molts diguin, és un país solidari, que ajuda en els moments difícils. És un país d’acollida, perquè sap molt bé què significa haver de marxar del propi país per buscar una vida millor; altres ho van viure amb l’exili causat per la Guerra Civil. L’Amèrica Llatina sap què és la migració, perquè milions d’espanyols van ser-hi rebuts com a germans.

He estat a Galícia uns dies, i la meva sorpresa ha estat veure que una bona part dels bars, restaurants i comerços compten amb emigrants d’Amèrica Llatina entre els seus treballadors, i no pas pocs. Una sorpresa molt agradable, perquè d’alguna manera es retorna la solidaritat a les persones d’aquells països que van acollir espanyols. Algunes d’aquestes persones són descendents de gallecs: nets, fills, que han decidit venir a la terra dels seus avantpassats. És una notícia magnífica.

La Xunta de Galícia porta anys desenvolupant una política d’apropament amb els descendents de gallecs de diversos països llatinoamericans. Els ajuda a instal·lar-se i a començar una nova vida aquí; i ho estan fent.

També, com cada any, la Xunta convida un grup de gallecs grans (amb despeses pagades), sense recursos, alguns dels quals no havien tornat mai a la seva terra. Una acció de solidaritat que no s’hauria d’oblidar.

Espanya és especial, sí, però també és un país solidari del qual hem d’estar orgullosos de viure-hi. Deia Mafalda: “Sí, ja ho sé, hi ha més problemòlegs que solucionòlegs, però, què hi farem?” Espanya és diferent, però és solidària.

Carmen P. Flores