Territoris a canvi de pau

Donald Trump no es fa petons perquè no s’hi arriba, però es troba molt bé amb ell mateix. El president nord-americà està eufòric i es veu estupend després d’aconseguir un fràgil alto el foc a Gaza. Aquest acord mínim li ha fet pujar l’autoestima i es creu capaç de tot. Una de les primeres coses que va anunciar quan va tornar a la Casa Blanca el passat gener va ser que posaria fi a la guerra d’Ucraïna en poques setmanes. Tanmateix, la realitat és que, deu mesos després, el conflicte està lluny de concloure.

Trump està convençut de poder aplicar amb Putin la mateixa recepta que li ha funcionat amb Netanyahu per aturar el genocidi a Gaza. Un error garrafal, perquè les condicions d’un i altre són diametralment diferents.

Vegem-ho: per començar, Vladimir Putin no depèn en absolut dels EUA, mentre que Benjamín Netanyahu té una dependència directa de Washington en qüestions tan decisives com l’armament, la diplomàcia o el finançament. Putin no depèn dels lobbys jueus, però és evident que Netanyahu sí. Rússia ha teixit les seves aliances polítiques, militars i econòmiques amb països que estan fora de l’òrbita de la influència nord-americana, com és el cas, per exemple, de l’Índia, que està sent severament castigada amb aranzels brutals aplicats per Trump per comprar petroli rus, un petroli que, per cert, refinen i després venen, fins i tot a països europeus. En canvi, Israel està cada vegada més aïllada internacionalment, cosa que fa que depengui directament de l’Oncle Sam.

Amb la idea de posar fi al conflicte a Ucraïna, Donald Trump va convocar al Despatx Oval Volodímir Zelenski per sondejar el president ucraïnès, parlar amb Putin i reunir-se amb ell poc després per intentar arribar a un acord que aturés la guerra.

L’ucraïnès va entrar a la Casa Blanca amb, almenys, dues idees clares. La primera, que Putin no vol la pau, i la segona, tenir l’armament necessari per atacar els russos on més els pot fer mal: la rereguarda. Per això, res millor que els míssils de llarg abast Tomahawk de fabricació nord-americana. No obstant això, per una vegada, i sense que serveixi de precedent, Donald Trump es va mostrar sensat i va descartar aquesta opció pel que podria suposar d’augmentar perillosament l’escalada del conflicte.

Davant d’aquesta situació, el dictador extremista hongarès, Viktor Orbán, va veure una finestra d’oportunitat per oferir Budapest com a ciutat per a la trobada. Hongria és el país més pro-rus de la UE, la propera primavera té eleccions i, de moment, les enquestes no li auguren res de bo a Orbán.

Tanmateix, des del Kremlin no van trigar a fer saber que no estan interessats a negociar un alto el foc a Ucraïna. Per això, va haver de sortir el cap de la diplomàcia nord-americana, Marco Rubio, i, posant bona cara al mal temps, anunciar que “no hi ha plans” per a una cimera a Budapest en les properes setmanes.

En aquesta ocasió, la displicència habitual de Putin no ha agradat gens a la Casa Blanca, i l’emperador republicà no ha trigat a imposar dures sancions al sector petrolier rus, motor de l’economia del país. I, tot i que des del Kremlin reconeixen que aquesta decisió serà un dur cop per als seus interessos econòmics, també adverteixen que no variaran els seus plans respecte a Ucraïna.

La realitat és que el líder rus no té cap interès a negociar amb el president nord-americà. Mentre Putin controli Rússia, no sembla versemblant una derrota militar russa. La resistència ucraïnesa és admirable, però tot té un límit, i si els ucraïnesos aguanten és gràcies al suport logístic de l’OTAN. Però l’asimetria és tal que la diferència de motivació no és suficient per inclinar la balança. Hi haurà ofensives i contraofensives amb un enorme cost humà. Però Kíev no té la capacitat econòmica ni militar de Moscou. Quan Putin ho consideri oportú, incorporarà a files milers d’homes que, encara que no vagin al front, assumiran altres tasques, alliberant tropes per al combat.

L’actitud esquiva de Putin per negociar ha fet que, a les cancelleries europees, hagi començat a estendre’s la por que, en algun moment, s’arribi a un acord sobre Ucraïna sense Ucraïna ni els seus socis europeus. Si això succeeix, suposaria un fracàs sense pal·liatius per a Europa, perquè després de més de tres anys de suport incondicional ni els ucraïnesos ni els europeus estarien a la taula de negociació ni com a convidats de pedra.

Sembla que a la reunió que Trump i Putin van mantenir a Alaska el passat agost, van arribar a un principi d’acord per posar fi a aquest desgraciat conflicte, que, en essència, seria: territoris a canvi de pau. És a dir, Ucraïna cediria la regió del Donbàs i Rússia retiraria el control que exerceix actualment sobre Kherson i Zaporíjia. A més, la destitució de Zelenski i el compromís formal que Ucraïna no entrarà a l’OTAN. Crimea, annexada per Rússia el 2014 de manera il·legal, ni entraria en l’equació.

El que busca Putin és aconseguir una ocupació més gran del territori ucraïnès i consolidar-se de manera indiscutible al país veí. Llavors, i només llavors, el líder rus es seure a negociar de debò, però abans necessita oferir al seu poble una victòria clara i sense pal·liatius. Qualsevol altra opció no li serveix. Tot el que no sigui això per a ell és teatre: pur teatre.