Inés Olaran investiga un altre món

María Inés Olaran Múgica és una historiadora donostiarra, membre de la Reial Societat Bascongada d’Amics del País i vocal de la Junta de Govern de la Reial Associació d’Hidalgos d’Espanya, així com directora de la revista Hidalguía, de genealogia, noblesa i armes. És autora d’un magnífic estudi sobre el gran marí Blas de Lezo, l’heroi no prou elogiat de Cartagena d’Índies, que va marcar el destí d’aquelles terres i gents colombianes en rebutjar la flota britànica invasora, malgrat la seva enorme superioritat numèrica.

Especialitzada en arqueologia, la genealogista Inés Olaran pertany a un altre món. Treballadora impenitent i entusiasta, també ha biografiat Mariana de Neoburgo, la jove alemanya que fou esposa de Carles II l’Embruixat durant els darrers deu anys de vida de l’últim rei d’Espanya de la Casa d’Àustria. El nou rei Felip V la va desterrar de Madrid. Ella era tia del pretendent austríac i mai més no va tornar a la capital d’Espanya. Va acabar instal·lant-se a Baiona.

Avui vull destacar la seva monumental obra Grandes Familias Hispanoamericanas en Francia (París-Biarritz), publicada fa uns mesos per Montejasso. És el resultat d’innombrables estudis extraordinàriament detallats. En aquestes pàgines hi apareixen personatges exòtics i fascinants dels quals Inés Olaran explora els interessos, objectius i passions. Em ve al cap esmentar aquí el colombià José María Torres Caicedo, que va arribar a París després de la revolució de 1848 (que va donar pas a la Segona República Francesa) i fou representant diplomàtic de Veneçuela, El Salvador i Colòmbia a París i a Londres. Simbolitza la unió de França i Hispanoamèrica fins a les darreries del segle XIX. A ell, un polític conservador, se li atribueix la promoció del concepte de Latinoamèrica.

En aquella època, els censos de França es publicaven cada cinc anys, eren quinquennals. A París, els estrangers més nombrosos eren els belgues, els alemanys, els suïssos i els italians. A partir de 1866, en aquells censos hi va haver un primer apartat dedicat als americans del nord i del sud en conjunt, sense especificar de quina part provenien. Amèrica es considerava de tots els americans, no només dels estatunidencs, habitualment expansius i excloents. Així, el 1866 eren 4.023; el 1871 eren 4.120; el 1876 eren 5.777; el 1881 eren 5.927 (un increment de gairebé el 50 per cent en quinze anys) i el 1886 eren 6.414.

Per la seva banda, els espanyols comptabilitzats eren 1.178 el 1851; deu anys després eren 1.830; 2.359 el 1866; 2.733 el 1871; 3.238 el 1876; 3.616 el 1881 (data en què es va produir un altre increment de gairebé el 50 per cent respecte a quinze anys abans) i 3.832 el 1886.

Hi va haver un nombre creixent d’estrangers compresos en la categoria d’espanyols i en la d’americans del nord i del sud en aquelles dates finals del segle XIX i des del primer cens en què es van comptabilitzar, el 1851. Des d’aquest any fins al 1866, el nombre d’estrangers domiciliats a París gairebé es va duplicar. El cens de 1886 mostra que als barris elegants i chics de l’Élysée i de Passy la proporció dels que havien nascut a França era molt baixa, i els estrangers que hi vivien eren rics, no treballaven i eren nòmades; relativament, eren molt nombrosos.

A partir del cens de 1891, es dedueix que la riba dreta del Sena era el lloc preferit pels llatinoamericans per instal·lar-se a París; als districtes 8, 9, 16 i 17 hi vivien almenys dos de cada tres dels que estaven establerts a París. En especial, el vuitè districte reunia gairebé la quarta part del total.

Inés Olaran demostra que els hispanoamericans (acabalats) tingueren una gran importància en tots els aspectes de la vida de França. Després vindria el segle XX, amb les seves dues guerres mundials atroces i sanguinàries. El final d’una època, que va passar definitivament i que no tornarà, ens recorda sense cessar, sense espai per a la nostàlgia, que la vida prossegueix inexorablement i obliga a l’adaptació. La vida sempre porta problemes i realitats ben diferents de les d’antany. Tanmateix, importa enfocar el que va passar algun dia i com va passar.