Pobre Rússia!

És una desgràcia immensa, incontestable, però quan els governants tòxics i antiliberals aconsegueixen apoderar-se de les institucions, les asfixien i abusen del poder rebut oprimint tots aquells que alcen la veu. És desolador. És possible prevenir abans que intentar curar?

El diari Novaya Gazeta va publicar el seu primer número el 1993, encara no feia dos anys que Borís Ieltsin havia estat elegit primer president de la Federació Russa. Set anys després, poc després que Vladímir Putin iniciés el seu primer mandat com a president, el periodista del Novaya Ígor Domnikov va ser assassinat. Tres anys més tard, Iuri Xekotxíjin va ser el periodista d’aquell diari triat per les autoritats per escarmentar els altres, i va ser assassinat. Tres anys després, li va tocar el torn a la periodista Anna Politkóvskaia, nascuda a Nova York. I ja el 2009, van fer perdre la vida a la periodista Anastàsia Babúrova (del mateix diari) i a l’advocat Stanislav Markélov, especialitzat en drets humans. Mig any després, va morir víctima de segrest i assassinat la periodista del Novaya Natàlia Estemírova.

Activista reivindicadora dels drets dels homosexuals i periodista del mateix diari, Elena Kostiútxenko ha escrit Estimo Rússia (Capitán Swing), subtitulat “cròniques des d’un país perdut”. Un llibre tristíssim que retrata el dolor i la sordidesa esteses en totes les direccions de la societat. Conclou amb tres preguntes:

¿Pot la paraula resistir una tirania armada?

¿Pot la paraula aturar una guerra?

¿Pot la paraula salvar un país?

Totes elles tenen una mateixa resposta esgarradora, rotunda, inapel·lable: No.

El director del Novaya Gazeta, Dmitri Muràtov, va rebre el Premi Nobel de la Pau el 2021 (el va compartir amb la periodista filipina Maria Ressa). Va repartir el premi en metàl·lic entre organitzacions benèfiques. Diu Elena Kostiútxenko que ell no es va quedar res per a ell mateix. Mesos després, un tribunal va anul·lar la llicència del Novaya com a mitjà de comunicació. Ja no existeix a Rússia.

No importa tant l’objecte de les denúncies de corrupció i d’abusos, sigui a Ucraïna, Txetxènia, Geòrgia o la mateixa Rússia. Al davant hi ha una organització preparada per exterminar abans que per negociar o pactar. Només queda el recurs d’emborratxar-se amb vodka o un atroz desesper contingut i amarg. Adaptar-se i consentir, renunciar a la moralitat. Sobreviure amb prou feines.

L’autora d’Estimo Rússia destaca que l’any 2021 van ser jutjades 783.000 persones. De totes elles, només 2.190 van rebre sentència absolutòria. D’aquesta manera, afirma: “la probabilitat de no acabar entre reixes va ser del 0,28 per cent”.

“Quan el Kremlin va iniciar la persecució i el tancament de mitjans independents, van començar a considerar-nos —escriu Kostiútxenko— part d’una secta obsessionada a crear un oasi d’informació enmig d’un desert en lloc de salvar la nostra pell”.

L’indomable i carismàtic advocat Aleksei Navalni, director de la Fundació Anticorrupció, va insistir fins al final dels seus dies que “mai no ens han dirigit persones amb una mentalitat veritablement demòcrata i liberal” i que Occident, esperança de llibertat, havia d’evitar l’error que comet habitualment d’equiparar la població russa amb l’Estat rus, confonent els russos amb els seus governants. Un error que es comet sempre per defecte i que ens amara d’incomprensió de tot allò que succeeix.