Aznar per què no demanes disculpes per la mentida de la guerra de l'Iraq?

L’expresident José María Aznar, que a l’inici de la guerra declarada pels EUA i Israel contra l’Iran estava calladet, ha trencat el seu silenci per donar suport a la intervenció dels dos països a l’Iran, dient: “l’atac dels EUA i Israel a l’Iran està més que justificat, que s’intenti canviar un règim (l’iranià) que altera completament les regles internacionals”. Per continuar afirmant que “Espanya hauria d’estar al costat dels seus aliats i no al costat dels nostres enemics o dels nostres adversaris”. Ho ha dit amb aquesta actitud prepotent que el caracteritza. Quan parla d’aquesta manera, ens ve a la memòria el seu paper en la gran mentida de la guerra de l’Iraq, on el president nord-americà, George Bush, acompanyat del primer ministre britànic Tony Blair i del president José María Aznar, van protagonitzar la famosa Cimera de les Açores, en la qual es justificava la invasió per acabar amb el règim de Saddam Hussein perquè, segons ells, van sostenir reiteradament que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva (incloses armes químiques i biològiques). Aznar es va deixar portar com a comparsa perquè havia tingut un protagonisme “especial”, sense adonar-se que havia estat utilitzat, i que dos havien mentit descaradament, com es va poder comprovar després.

Aznar es va posar Espanya per montera i va defensar en tot moment la participació del país en la guerra, en la qual el seu govern va enviar uns 1.300 militars. La decisió de Bush, Blair i Aznar d’envair l’Iraq es va fer en contra de les Nacions Unides i va donar lloc a una gran divisió entre els països que donaven suport a la coalició i aquells que no hi estaven a favor, com França o Alemanya. Mentrestant, a Espanya, la decisió del president Aznar va generar una forta discussió i rebuig en la societat espanyola, que va realitzar grans manifestacions a les ciutats espanyoles, amb el lema històric “No a la guerra”, en les quals es demanava la retirada de les tropes espanyoles. Segons les dades d’aquella època, el 90 % va rebutjar la participació espanyola. El motiu d’aquest suport va ser una estratègia de seguidisme al govern nord-americà portada a terme per l’aleshores president del Govern, José María Aznar, causant un canvi en la tradicional política exterior espanyola.

L’argument de la invasió, el de les armes de destrucció massiva, no es va complir: mai no van trobar aquestes armes. En canvi, la guerra va deixar més de 200.000 civils morts, un país devastat i una zona sumida en una inestabilitat de la qual encara no s’ha recuperat, i un règim encara pitjor que el del dictador Saddam Hussein. Diu un proverbi àrab que “les orelles no serveixen de res a un cervell sord”.

José María Aznar, juntament amb l’expresident Bush, mai no va arribar a demanar perdó o disculpes per la participació d’Espanya en aquella guerra, malgrat la gran mentida que va suposar la guerra de l’Iraq. En canvi, sí que ho va fer, el 2015, l’exprimer ministre Tony Blair, que demanava perdó pels “errors de les guerres de l’Iraq” i pel reconeixement implícit que la intervenció militar va propiciar l’ascens de l’Estat Islàmic. Va tenir alguna cosa a veure amb els atemptats de l’“11-M” de Madrid? Alguns diuen que sí.

Que Aznar continuï parlant de donar suport a una guerra resulta macabre. Crec que calladet estaria millor, i demanar disculpes per la gran mentida de la guerra de l’Iraq seria bo que ho fes. No sé qui va dir que “només qui actua comet errors, i que reconèixer-los és signe de saviesa, mentre que la perseverança en l’error és estupidesa”.