Espanya, primer país d'Europa i tercer del món en consum de prostitució (María Pilar Molina)

És evident que la prostitució, considerada com una de les activitats més antigues de la societat humana, ha estat històricament debel·lada per raons religioses i morals, la qual cosa no ha evitat en cap moment que continués existint. María Pilar Molina estudia els antecedents de caràcter legal i higienicosanitari en “Repressió franquista i prostitució” (Laertes), encara que cal dir que l'anàlisi d'aquest llibre és més ampli del que convida a pensar el seu títol perquè comprèn no sols la regulació de la prostitució i les normes sobre tractament de malalties de transmissió sexual durant el període franquista -que en realitat ocupa una parva part del volum- sinó que analitza el conjunt d'aquest tema al llarg dels dos últims segles en el conjunt d'Espanya.

En realitat va ser a partir de principis del segle XX quan l'Estat va iniciar una acció reguladora que tractava en teoria de protegir a les dones amb la promulgació de diverses normes legals. La primera d'elles, la creació del Patronat per a la repressió del Tràfic de blanques que es va anticipar dos anys a la signatura a París d'un acord sobre tal matèria i va continuar amb l'aprovació d'unes “Bases per a la reglamentació de la profilaxi pública de les malalties veneri-sifilítiques” en 1918. Curiosament, i pel que respecta a Catalunya, va ser el general Martínez Anido, tan criticat per la historiografia a causa d'altres raons, qui va promoure la creació d'una primera institució nosocomial per al tractament d'aquestes patologies, l'Hospital de la Magdalena, situat en la zona de la Sagrera de Barcelona, on, segons recollia el periòdic El Dia gràfic “es recollien i tamisaven tots els detritus de la vida galant barcelonina”. Un centre que va ser qualificat d'“hospital presó” pel periodista Doménec de Bellmunt, qui va publicar una sèrie de reportatges en el diari La Rambla durant el període republicà.

Espanya va comptar, el menys en zona republicana i durant la guerra civil, d'un Ministeri de Sanitat que la seva primera titular, l'anarquista Federica Montseny, va crear els anomenats “deslliuradors de prostitució”, mentre que la Generalitat va habilitar per a l'internament de dones l'antic convent de les Filles de la Caritat situat en les Corts, del qual s'havia confiscat.  Una línia de tractament del sexe venal que va variar durant la postguerra amb la creació en 1941 del Patronat de Protecció sota la dependència de la qual va continuar funcionant l'establiment conventual amb marcat caràcter penitenciari.

Les dades més preocupants són els que apunta Molina sobre la realitat actual del sexe venal a Espanya, on existeixen 800 prostíbuls, 2.500 pisos, amén d'altres 50 llocs a l'aire lliure utilitzats per a l'exercici d'aquesta activitat, a la qual s'estima que es dediquen entre 25.000 i 30.000 dones amb un percentatge d'usuaris del 39% de la població masculina. Tot un rècord que situen al nostre país en el primer d'Europa i el tercer del món en consum de prostitució.

Pablo-Ignacio de Dalmases