Paciència, confiança, imaginació

La vida ensenya, a qui es vulgui assabentar, que no tot està sota el nostre control i que no tot és possible, que són creences il·lusòries. Vol dir això que hem de ser pessimistes? En absolut. És cert que hi ha un pessimisme defensiu que ens protegeix d'un possible fracàs: “Ja ho veurem. Ho intentaré, però no crec que ho aconsegueixi”. Se'n cura un en salut i s'avança la possibilitat que passi el pitjor i, així, es busca esmorteir l'efecte d'una decepció.

Però no és un pessimisme veritable que ens desactivi i deixi en inferioritat de condicions. Allò desitjable, perquè ens potencia, és un optimisme que no sigui ingenu, sinó una actitud decidida cap al millor, allò que Julián Marías anomenava 'entusiasme escèptic'; és a dir, ser alhora conscients del valor del que es pretén i de les dificultats que comporta. Tot i això, es té clar que “cal intentar-ho”.

Passa que de vegades ens embarga una aprensió que s'apodera de nosaltres. El gran temor de tenir una malaltia o poder-la agafar. Una preocupació constant i angoixant per la salut que no ens deixa viure i ens instal·la en l'ansietat galopant. Des d'aquesta disposició es produeixen símptomes físics i somàtics que no se saben explicar. Els qui els pateixen no se'ls inventen, en tenen, encara que no sigui amb base orgànica. No se'ls pot ajudar negant-ne el dolor i dient-los que això seu és cosa de nervis o que no tenen res, perquè la seva obsessió els deixa fora de control.

Llegeixo Com afrontar la hipocondria (Aliança), llibre de María Dolores Avia, catedràtica de Psicologia de la Personalitat de la Complutense (nom que procedeix d'una ciutat de la Tarraconense, que va passar a anomenar-se Alcalá de Henares). Selecciono d'entre aquestes pàgines una història clínica que gira entorn del temor de patir una malaltia mental o de tornar-se 'boig'.

Maria té uns 40 anys, és de caràcter alegre i emprenedor, i, com altres membres de la seva família, pateix freqüents variacions d'ànim que li produeixen sofriments especials. És una dona molt analítica que, conscient de la seva situació, està disposada a resoldre el conflicte anímic. Però que, en intentar aclarir si el que tenia tenia una causa endògena o una altra raó, ha entrat en un atzucac. Episodis de crisi cada vegada més freqüents el fan entrar en una espiral de pànic on es veu sola, aïllada, mentalment malalta i sense solució. Paralitzada per alguns senyals (oblits o confusions) que l'alarmen, es veu dominada per un estrès enorme que fa pensar en la idea de patir Alzheimer.

Ella, que no es permetia mai una debilitat, que sempre estava activa i enfeinada, es veuria obligada a acceptar que no era tan forta com creia. Sempre conscient de les penes o desitjos dels qui l'envoltaven i disposada a ajudar els altres, ara estava sola i molt espantada. Maria desenvolupava a la seva família el paper de persona forta i assenyada. Necessitava unes vacances (també de si mateixa), però estar bé i activa alhora suposava un obstacle gairebé insuperable per descansar.

La seva vida era una contínua relació de deures on faltava un espai i un temps per 'no fer res'. Com es pot enfrontar a l'adversitat que l'assolava i canviar la manera de viure-la?

Per evitar aquesta terrible angoixa, i superar-la, calia trobar algun plaer que el compensés. Calia donar suport i fomentar les seves capacitats creatives. I aquest va ser el tipus de tractament que la va ajudar amb eficàcia. Maria, cordial, sociable i amb sentit de l'humor, va poder controlar l'afany compulsiu de complir les seves obligacions i reconèixer que no podia resoldre tots els problemes dels altres. Li va alleujar poder dir que estava enfonsada. Després d'una confessió com aquesta, una de les amigues que sempre li demanava ajuda li va comunicar que aquelles paraules seves li havien impactat tant com quan li van dir que no existien els Reis Mags.

La seva psicòloga no li va prescriure unes vacances exòtiques, sinó trobar plaer a passejar per un jardí, assistir a una posta de sol o passar una tarda a casa escoltant música. Aquell èxit de passar tardes senceres sense sortir de casa, asseguda en una butaca quan més angoixa li produïa veure's inactiva, va ser, si escau, mà de sant. Va ser un formidable punt d'arrencada en el procés de curar. Ara està en millors condicions per gaudir a cada moment el millor de la vida. El seu temor hipocondríac a no estar mentalment sana es va reduint en saber-se fràgil i imperfecta, com tot estimi, però amb bones qualitats per aprofitar.